Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Òpera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Òpera. Mostrar tots els missatges

dimarts, 17 de maig del 2011

Comiendo, bebiendo, jugando... e incluso danzando


Thomas Gainsborough (1727-1788)

Hoy en día asistimos a un espectáculo como si se tratase de un rito. Guardamos silencio, protestamos contra el vecino que hace ruido al comerse un caramelo y sólo nos levantamos de la butaca en los entreactos. En el siglo XVIII, en cambio, el comportamiento era muy diferente. La ópera era el pretexto para reunirse.


Duquesa de Devonshide. Thomas Gainsborough

Cita Francesco Milizia en su obra Del teatro publicada en Venecia en 1773 lo siguiente:

"Hay quien conversa, quien mueve la cabeza de un lado al otro, quien lee, quien bosteza y hasta quien duerme. Alrededor, del suelo al techo, todo son celdillas, y cada una de ellas alberga al menos a una mujer rodeada por un enjambre de hombres, todos armados con telescopios a modo de brújula para saltar de celda en celda, chismorreando, comiendo, bebiendo, jugando... Y la Ópera, la gran Ópera, ¿dónde está? Allá al fondo y al otro lado de esa doble batería de instrumentos se ven moverse de un lado a otro algunas figuras con trajes extraordinarios jamás usados por ningún pueblo, y tan enjoyadas que ni todos los soberanos del mundo juntos poseen tantas gemas.


Retrato de Giusto Ferdinando Tenducci. Thomas Gainsborough

De vez en cuando, de estas extrañas figuras se eleva una voz muy tenue, no se oyen jamás palabras, se ven movimientos, pero nunca gestos. La Ópera va a las estrellas si, en las cuatro o cinco horas que dura, la mayor parte de los espectadores (nunca todos) da muestras de querer escuchar lo que, durante un cuarto de hora, canta un solo actor, o quizá un par".

Iovino, Roberto y Mattion, Ileana: Sinfonía gastronómica (música, eros y cocina). Madrid, Siruela, 2009.


Obertura de Las Bodas de Fígaro de W.A.Mozart en la obra Birthday; propuesta coreográfica de Jiri Kylian para el Nederlands Dans Theater.

divendres, 1 d’abril del 2011

La Traviata de Verdi: alcem les copes per l'amor

Gustav Klimt (1907)



ALFREDO
Libiam nè lieti calici ———- Bebamos alegremente de este vaso
Che la bellezza infiora, ——- resplandeciente de belleza
E la fuggevol ora ————– y que la hora efímera
S’inebri a voluttà. ————– se embriague de deleite.
Libiam nè dolci fremiti ——- Bebamos con el dulce estremecimiento
Che suscita l’amore, ———– que el amor despierta
Poichè quell’occhio al core — puesto que estos bellos ojos
(indicando a Violeta)
Onnipotente va. ————– nos atraviesan el corazón.
Libiamo, amor fra i calici — Bebamos porque el vino
Più caldi baci avrà. ———- avivará los besos del amor
TODOS
Libiamo, amor fra i calici — Bebamos porque el vino
Più caldi baci avrà. ———- avivará los besos del amor.
VIOLETTA
(S’alza.) ————————– (levantándose)
Tra voi saprò dividere ———- Yo quiero compartir
Il tempo mio giocondo; ——– mi alegría con todos vosotros;
Tutto è follia nel mondo ——- todo en la vida es locura
Ciò che non è piacer. ———– salvo el placer.
Godiam, fugace e rapido ——- Alegrémonos,
È il gaudio dell’amore; ———- el amor es rápido y fugitivo.
È un fior che nasce e muore, — Es una flor que nace y muere
Nè più si può goder. ————- y del cual no siempre se puede disfrutar.
Godiam c’invita un fervido —– Alegrémonos pues una voz encantadora,
Accento lusinghier. ————– ferviente, nos invita.
TODOS
Godiam la tazza e il cantico —– ¡Alegrémonos!. El vino y los cantos
La notte abbella e il riso; ——— y las risas embellecen la noche;
In questo paradiso —————– y que el nuevo día
Ne scopra il nuovo dì. ———— nos devolverá al paraíso.
VIOLETTA
(ad Alfredo) ———————– (A Alfredo)
La vita è nel tripudio. ———— La vida solo es placer.
ALFREDO
(ad Violetta) ———————– (A Violetta)
Quando non s’ami ancora. ——– Para aquellos que no conocen el amor.
VIOLETTA
(ad Alfredo) ———————– (A Alfredo)
Nol dite a chi l’ignora. ———– No hablemos de quien lo ignora
ALFREDO
(ad Violetta) ———————– (A Violetta)
È il mio destin così ————— Es mi destino.
TODOS
Godiam la tazza e il cantico —- ¡Alegrémonos!. El vino y los cantos
La notte abbella e il riso; ——– y las risas embellecen la noche;
In questo paradiso —————- y que el nuevo día
Ne scopra il nuovo dì. ———– nos devolverá al paraíso.

El fragment, interpretat per la gran soprano Ana Netrebko i el tenor Orlando Villazón forma part del primer acte de l'òpera La Traviata de Giuseppe Verdi. El muntatge és del Festival de Salzburg de 2005 i la direcció orquestral de Willi Decker.
La Traviata és una de les òperes més importants de Verdi. Estrenada el 1853 a Venècia, es basa en la novel·la La dama de les Camèlies d'Alexandre Dumas fill que havia estat publicada el 1948. En aquesta obra realista i tràgica, Verdi s'aproxima als sentiments humans més profunds, a uns personatges que son capaços de lluitar contra les convencions socials per ser feliços i viure el seu amor apassionat.
Se celebra una gran festa al París de mitjans del segle XIX. Violetta Valéry, cèlebre cortesana, ofereix una festa en el saló de la seva casa. El comte Gastone es presenta amb el seu amic Alfred Germont, un jove noble que fa temps que està enamorat de Violetta. Mentre passegen pel saló, Gastone conta a Violetta que Alfredo l'estima, i que, quan estava malalta, va acudir cada dia a casa seva per a interessar-se per la seva salut.
Alfredo se'ls uneix i confirma les paraules de Gastone. De sobte, apareix el baró Douphol, actual amant de Violetta, que s'espera per acompanyar-la al saló, on els seus convidats li demanen que faci un brindis. Ell es nega a fer-lo i llavors és Alfredo el que convida als presents a alçar les copes i gaudir de l'amor que neix.
Violetta s'enamora d'Alfred Germon, un noi jove i ric de l'alta societat parisenca. Contra totes les convencions socials i morals, decideixen marxar de la ciutat i construir el seu amor al camp, allunyant-se de tot el que havien viscut (ella exercia la prostitució de luxe). La família del noi mai no acceptarà la relació i aconseguiran que sota pressió finalment Violetta abandoni al seu estimat Alfred. Ell no entén aquesta decisió i torna a París per humiliar-la i emburlar-se'n.
Veient el patiment per la separació, la família cedeix i accepta finalment a Violetta, però ja és massa tard. Quan Alfred es retroba amb ella per demanar-li perdó Violetta està molt malalta. Els dos amants, abraçant-se, recorden els moments feliços passats, el seu amor pur, la lluita contra les dificultats. Finalment Violeta, estirada al llit, mor als braços de seu estimat. Un final tràgic per un amor apassionat i etern.
Webs consultades: http://www.aria-database.com/, viquipedia.

dilluns, 21 de febrer del 2011

Carmen


Prop de les muralles de Sevilla,
a cal meu amic Lillas Pastia,
aniré a ballar la seguidilla
i a beure mançanilla!
Aniré a veure el meu amic Lillas Pastia!
Sí, però tota sola m’avorreixo,
els bons plaers són cosa de dos.
I perquè em faci companyia
hi portaré el meu enamorat,
el meu enamorat! Ja l’he aviat,
el vaig fer fora ahir...
el meu pobre cor tan consolable,
el meu cor és lliure com l’aire.
Tinc dotzenes de galantejadors,
però no són pas del meu gust.
S’està acabant la setmana,
estimaré qui em vulgui estimar,
qui vulgui la meva ànima... només l’ha d’agafar.
Arribeu en bon moment,
no tinc gaire temps per perdre,
perquè amb el meu nou amant,
prop de les muralles de Sevilla,
a cal meu amic Lillas Pastia
aniré a ballar la seguidilla
i a beure mançanilla!
Sí, aniré a veure el meu amic Lillas Pastia!

Carmen de Georges Bizet, estrenada el 1875, amb llibret d'Henri Meilhac i Ludovic Halévy sobre una narració de Prosper Mérimée és sens dubte una de les òperes més famoses de la història del gènere operístic. Es tracta d'una opéra comique, gènere molt popular al París de l'època, però el seu contingut tràgic li dóna una nova dimensió. L'èxit de la mateixa es basa en la coherència que li proporciona un argument que parteix del dibuix perfecte dels dos caràcters protagonistes, Carmen i Don José, així com en la innovació melòdica, harmònica i instrumental de la seva música, que té moments d'una bellesa i sensualitat úniques.
El fragment que podem veure el trobem al final del primer acte. Quan Carmen i Don José es queden sols, ella utilitza totes les seves arts de seducció per fer-lo caure. Primer li demana pietat, després diu que les cordes amb que l'ha lligada li fan mal, li promet un talismà amb el qual totes les dones s'enamoraran d'ell... finalment afirma amb seguretat que ell farà el que ella vulgui i li canta la seguidilla "Près des remparts de Séville", de ritme ràpid i gran sensualitat, acompanyada per la flauta, plena d'alegria i humor, en què li declara que el seu cor en aquest moment està lliure i disposat a estimar-lo a ell.
Després, al segon acte, es trobaran a la taverna de Lillas Pastia, lloc de mala fama i cau de contrabandistes on Carmen menjarà i degustarà el famós vi blanc de Sanlúcar de Barrameda i ballarà fins que acabi la nit.
Sobre el vi diu el poeta Manuel Machado:

La manzanilla es mi vino
porque es alegre, y es buena
y porque -amable sirena-
su canto encanta el camino.

Se n'han fet moltíssimes versions d'aquesta òpera. Recentment, i molt polèmica, ha estat la versió del director Calixte Bieito al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. En aquest cas, la versió proposada és d'Anna Caterina Antonacci (Carmen) i del fantàstic baríton Jonas Kaufmann (Don José), dirigits per Antonio Pappano a The Royal Opera House Covent Garden l'any 2009.
Webs consultades:

dilluns, 7 de febrer del 2011

Già la mensa è preparata


Don Giovanni i Leporello preparen un gran sopar al voltant d'una taula guarnida per celebrar el seu retorn a Sevilla. Don Giovanni li diu al seu servent -Em vull divertir!- i Leporello li cuina gustoses viandes i li prepara un bon vi - un Marzemino excel·lent- que degusta amb plaer i concupiscència. Per acompanyar el ritual gastronòmic Mozart utilitza, en aquest fragment, els "hits" del moment, amb fragments del gran Vicente Martín y Soler, Giuseppe Sarti i el propi Mozart, picant l'ullet a l'espectador coneixedor de la seva música.

Cristoforo Munari (1706). Natura morta amb instruments musicals. Galleria delli Ufizzi. Firenze

Com ens diuen Attardi Anselmo i Elisa de Luigi al seu llibre Un festín para Don Giovanni:
"El sentit de la vista, tant en l'amor com en el menjar, era un element important, com així també l'olfacte i fins i tot l'oïda. El gran senyor, que entenia dels plaers del món, acostumava a acompanyar amb delicioses composicions musicals -serenates i divertiments- els triomfs de la vista, de forma que tots els sentis fossin estimulats, com succeeix en aquesta escena. Al banquet del s.XVIII es creava un joc de contrapunt sinestèsic, una harmonia preestablerta on el que era dolç s'alternava amb el salat, el fred amb el calent, el que era cuit amb el que era fresc i cru, creant un entramat d'oposicions, com en una suite de dansa, on apareixien tempos lents amb altres de moguts, ritmes binaris amb ternaris i és això el que Mozart escull per al sopar de Don Giovanni".

Giambattista Tiepolo (1746/50): L'Àpat de Cleopatra

En la segona part del fragment apareix Donna Elvira, dient que ja no sent ressentiment vers Don Giovanni, només pietat, i canta L'ultima prova dell'amor mio -La darrera prova del meu amor. Don Giovanni, sorprès per l'absència d'odi, li pregunta què vol. La desesperada petició d'Elvira, que canvia de vida, troba solament aquesta resposta: "Brava!", amb la qual Don Giovanni la menysprea i la ignora, argüint després que el vi i les dones són "l'essència i la glòria de la humanitat". Ferida i angoixada, Elvira es rendeix i se'n va.

El fragment proposat és del final del segon acte de l'òpera Don Giovanni de W.A.Mozart. Va ser estrenada al Teatre Nacional de Praga el 1787 amb llibret del gran dramaturg Lorenzo da Ponte i música del gran compositor austríac, tot basant-se en el mite de Don Joan. Va tenir un gran èxit de crítica i públic. Una curiositat és que l'obertura de l'òpera es va escriure el dia abans de l'estrena i va ser interpretada, sense assaig previ, el mateix dia de la representació.

En aquest cas gaudim de la representació realitzada a Baden-Baden l'any 2006. Interpreten la música els Freiburger Barockorchester dirigits per René Jacobs. Els cantants són Johannes Weisser -Don Giovanni-, Lorenzo Ragazzo -Leporello- i Alessandrina Pendatchanska -Donna Elvira-.

Fonts consultades: Viquipèdia i Anselmo, A i De Luigi, E: Un Festín para Don Giovanni. Ópera gastronómica. Madrid, Siglo XXI, 2000, p.147-148.

divendres, 28 de gener del 2011

Una diva muy dulce

El chef Auguste Escoffier dedicó este delicioso helado a la soprano Nelly Melba cuando ésta se hospedaba en el Hotel londinense Savoy, donde dirigía la cocina. Una noche, la soprano le regaló unas entradas para asistir a la ópera de Lohengrin de Wagner dónde ella representaba el papel de Elsa. Para demostrarle su admiración Escoffier tuvo una idea: homenajearla con un postre especial.
Madame Melba asistió, al día siguiente, al restaurante de Escoffier junto a unos amigos. Él les sirvió en una gran fuente de plata un cisne, ave que aparece en la ópera, tallado en un gran bloque de hielo entre cuyas alas colocó unos melocotones con helado de vainilla.

Tiempo más tarde, en 1899, volvieron a coincidir ambos en la apertura del Carlton Hotel de Londres. El chef, recordando lo mucho que le había gustado el postre a madame Melba volvió a realizarlo añadiéndole una aromática y perfumada salsa de frambuesas. Desde entonces el postre lleva el nombre de la diva.

Este postre es muy rápido de hacer, incluso lo podemos elaborar con ingredientes ya preparados como la mermelada de frambuesas, helado de vainilla y melocotón en lata.

Ingredientes: 8 melocotones, 250 gr de frambuesas congeladas, 2 cucharadas de azúcar, 4 bolas de helado de vainilla.

Preparación: Hacemos la salsa Melba triturando las frambuesas junto al azúcar y un poco de agua. Servimos el postre colocando una bola de helado por persona, junto a las mitades de melocotón y cubrimos con el puré de frambuesa. Servimos inmediatamente

Receta encontrada en www.recetin.com


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...