Mercats oberts

Vegeu el següent enllaç: Mercats oberts

Els mercats de Barcelona afronten els reptes d'una renovació per adaptar-se als nous hàbits i horaris dels compradors. Ens hem fixat en quatre mercats municipals de la ciutat de Barcelona: present i futur de Sants, Boqueria, Mercè i Sant Antoni.

Sou d'anar a plaça? Hi aniríeu però no us va bé?

Quan falten pocs mesos perquè obri el nou mercat de Sant Antoni, després de més de 8 anys de reforma, ens preguntem per la realitat dels mercats municipals de Barcelona. Un model de xarxa que és únic al món, amb 39 mercats alimentaris repartits en els 10 districtes de la ciutat.

El "30 minuts"  "Mercats oberts" s'endinsa en l'exemple representatiu de quatre mercats de Barcelona, el de Sant Antoni, el de Sants, el de la Mercè a Nou Barris- i, és clar, el de la Boqueria, que als mateixos reptes que qualsevol altre mercat, hi afegeix els problemes derivats de l'afluència massiva de visitants.

Com s'enfronten als canvis de costums? En tot cas, els mercats segueixen sent un mirall de la societat com han estat sempre aquests equipaments essencials en la nostra cultura.

I, sobretot, tenen futur?

Un reportatge de Tana Collados i Víctor Díaz / Imatge: Carles de la Encarnación / Producció: Jèssica Montaner /  Muntatge: Moisès Casanovas

Text extret de Mercats Oberts, 30 minuts.

Fotografies del mercat de la Boqueria, per Isabel Castro

Menú Sarah Bernhardt

Con motivo de la celebración de los 30 años de carrera de Sarah Bernhardt se celebró un banquete en el Gran Hotel, de Paris, seguido de actuaciones de la actriz, que interpretó a Racine y a Parodi. A continuación, cinco poetas recitaron poemas de elogio.

He aquí la minuta:

En el blog Alacartamenus, podéis ver una fantástica recreación del banquete, que acabó con la lectura de textos de una antología del disparate y otros de Andrea Camilleri, Rebecca Dautremer, Manuel Forcano, Luis Britto García, Oscar Wilde y Cavafis. 

Fotografía extraída de alacartamenus

Textos, enlaces y recetas en en  Manjares y letras.

I és que el terra és de gelatina movedissa

Ramats de pomes

Un núvol de bluetac,

un sorral on governar

amb cucs de seda que creixen i volen.

Un núvol destil·lat,

tricicles amb rodetes

per si es punxa alguna de les altres rodes.

I el millor és que s'hi menja gelatina,

en aquest gran llençol

on tots hi porten un flic-flac d'última generació.

Sempre fa tic-tac,

i aprèn les hores,

la pometa riu, canta.

Un mirador d'estels,

i hi ha tres patis,

set pometes a dalt l'arbre.

Allà hi ha un os formiguer

que et xucla aquelles llàgrimes si plores

i et fa estar molt més content.

Però amagat hi ha un rellotge molt atent

i una pometa despistada...

Fa tic-tac i aprèn les hores

I li canvien el bluetac per les xinxetes...

Ni set pometes, ni tres patis...

i és que el terra és de gelatina movedissa

i és que el terra és de gelatina movedissa

¡i és que el terra és...

i és que el terra...

Ramats de pomes

ara rodolen

ben indiferents.

Però elles segueixen

dalt del seu arbre

xiuxiuejant cançons

amb el vent.

Del primer disc de Maria Coma Linòleum (2009)

Més informació sobre la cantautora: www.mariacoma.com

Tjalf Sparnaay i el megarrealisme

Tjalf Sparnaay (nascut a Haarlem -Holanda- l'any 1954) és un dels més prestigiosos pintors holandesos actuals que ens apropa a la nostra realitat més quotidiana a partir de la pintura.

Des de 1987 busca constantment imatges que mai hagin estat pintades per tal de fer art amb allò més proper. Ell s'anomena megarrealista (corrent pictòrica dins de l'hiperrealisme) i és hereu dels grans pintors a l'oli flamencs que buscaven la bellesa en la quotidianitat.

Utilitza una tècnica fotogràfica i pictòrica minusciosa, on una bossa de papes amb maionesa , una ampolla de salsa de tomàquet o una postal embolicada en paper cel·lofana poden sortir del seu context i assumir una nova dimensió artística, una nova realitat.

El detall més petit pot arribar a ser una majestuosa obra d'art. De fet, la fotografia serveix com a quadern d'esbossos de Sparnaay: les instantànies són estudis per les seves pintures . Cada capa de la pintura ha estat elaborada, amb la fotografia com a punt de partida. És el megarrealisme: on acaba la fotografia , la pintura d'Sparnaay comença.

Més informació sobre l'autor: http://www.tjalfsparnaay.nl

Beixamel i mató

Rum! Rum!

Yiqui tic-tic, quití-quitic.

Yiqui tic-tic, quití-quitic.

Yiqui tic-tic, quití-quitic.

Yiqui tic-tic, qui tic-tic.

Les pellofes flonges

de color Cristòfol

esternuden consternades

per la mort d'un home-platan,

d'un cendrer i d'un crustaci.

Yiqui tic-tic, quití-quitic.

Yiqui tic-tic, quití-quitic.

Yiqui tic-tic, quití-quitic.

Yiqui tic-tic, qui tic-tic.

Cel·lofanes farcides amb macramé

belluguen l'estofat

en busca de claus francesos

amb qui jugar a fer flors en zel.

Ei beixamel i mató diguem parides!

Ei beixamel i mató diguem parides!

Fer-se el reuma és bo

i no fa mal

de cap

tipus.

Ei Beixamel i Mató diguem parides!

Ei Beixamel i Mató diguem pari-des-patx

Sigues lleig!

Sigues lleig!

Sigues lleig!

Sigues lleig!

Rum! Mh, mh. Mh-mh, mh, mh-mh-mh,

Rum! Mh, mh. Mh-mh, mh, mh-mh-mh,

Rum!

Aquesta peça del disc "Un que de tan llest és tonto i un que de tant tonto és llest" (2006) és de l'Estanislau Verdet, alterego del cantautor Pau Vallvé (Barcelona 1981). Ell mateix es presenta així a la seva web:

"Sóc compositor, productor, músic i serieaddicte.
Vaig començar a tocar la bateria als 3 anys, a estudiar música als 6, a tocar en grups als 10, vaig fer el meu primer disc als 15, vaig començar a gravar-me i produïr-me els meus propis discs als 18, vaig començar a fer gires de concerts dels meus discs als 24, vaig engegar el meu propi estudi de gravació als 26 i el meu propi segell discogràfic als 28. Als 29 he tret el meu 12è disc. Excepte els vents i les cordes, toco tots els instruments en els meus discs i m’ho gravo i m’ho mesclo jo al meu estudi, bàsicament perquè surt més barat i no m'haig de barallar amb ningú. També em faig els dissenys, les webs, alguns dels videoclips i la promoció. (per falta de pasta, no per gust!)
Professionalment em dedico a composar bandes sonores per a cinema, sèries, publicitat i televisió i a produir discs d'altres grups. A banda de tot això he tingut molts projectes musicals personals. Apart de Pau Vallvé, he tret dics sota el nom de OAK, Estanislau Verdet o U_mä entre d'altres".

Més informació: 

http://www.pauvallve.com

http://www.estanislauverdet.com/

Patrick Guns: My Last Meals

Jaime Elizalde Junior, Texas, January 31, 2006. / Freddy Vandecasserie, Brussels, March 17, 2007. 

Las mentiras tienen un curioso poder: el que las inventa las obedece.

Yo, que siempre había odiado los museos y las galerías de arte, empecé a frecuentarlos con asiduidad: Sigrid me contagió su pasión por el arte contemporáneo.

El mecanismo se activó en una exposición de Patrick Guns titulada My Last Meals. A primera vista, aquello se correspondía con la idea que yo tenía del arte contemporáneo: unas fotografías algo feas con comentarios sin interés.

James Collier, Texas, December 11, 2002. / Geert Van Hecke, Brugge, May 4, 2007.

Pero Sigrid me lo explicó. La web de una cárcel tejana divulgaba las últimas comidas que, la víspera de su ejecución, habían encargado los condenados a muerte. La intención de los internautas era cínica: se trataba de burlarse de los últimos sueños alimentarios de aquellos grandes criminales cuyos menús rivalizaban en ingenuidad.

Hastings Arthur Wise, South Carolina, November 4, 2005. / Peter Goossens, Kruishoutem, May 10, 2007.

A Patrick Guns el procedimiento le había parecido tan repulsivo que le había dado la vuelta. Decidiendo que aquellas fantasías de hamburguesas y de brownies merecían el más profundo de los respetos, había rogado a los jefes de cocina más prestigiosos del mundo que realizaran aquellos menús con un fasto del que, seguramente, los desgraciados nunca se habían beneficiado.

Luego Guns había fotografiado las comidas junto al cocinero, acompañado de un comentario con la composición exacta del pedido del condenado, su nombre y la fecha de ejecución. Las copias -un metro por ochenta centímetros- permitían admirar el brillo de las patatas fritas, que figuraban en la casi totalidad de las tomas.

Christopher Swift, Texas, January 30, 2007. / Pierrick Guillou, Schouweiler, November 22, 2007.

Ninguno había pedido vino, cerveza, alcohol. Las bebidas especificadas eran tan infantiles como los alimentos: leche, té con hielo, Coca-Cola. Raros eran los que intentaban un plato desconocido y sofisticado: preferían los valores seguros, como las patatas jardinera y la ensalada de col.

NOTHOMB, Amélie (2010): Ordeno y mando. Editorial Anagrama: Barcelona. Páginas 148-149.

Exposició MI LAST MEALS de Patrick Guns

Ju Duoqui: arte vegetal

La artista Ju Duoqui cuenta que todo comenzó en el verano de ’06: “Compré varios kilogramos de guisantes, y me senté allí silenciosamente durante dos días pelándolos, antes de ensartarlos en un cable y hacer con ellos una falda, un pañuelo, un tocado y una varita mágica. Usé un mando a distancia para sacarme una foto y lo llamé el ‘Desfile de Belleza de Guisante’. Era mi primer trabajo de arte con verduras”.

En los dos años que siguieron, a menudo se daba un paseo tranquilo por el mercado en búsqueda de vegetales, tratando de calcular cuales eran los más interesantes para la imagen que quería reflejar. Los tipos diferentes, formas y colores de las verduras, con un poco de reorganización, se convierten en una fuente rica de imágenes. Fresco, marchito, seco, conservado en escabeche, hervido, frito, todos son diferentes y se convirten en actores de la obra. “Como una directora, los dirijo a su nueva etapa artística”, nos recuerda Duoqui, quien asegura que después de la foto estos vegetales sacian su apetito.

Ju Duoqi, una artista china de 37 años, ha hecho uso de ese proceso para transformar todo producto proveniente de la huerta, en un nuevo concepto creativo, que en algunos casos, son imitaciones de obras pictóricas de grandes artistas, pero también ha concebido obras de arte de su propia inspiración.

Amor y cocina

                                            Fina Masdéu: A taula (2011)

 

Quiero hacer de tu casa una fiesta. La cocina es un mundo en sí mismo y conocerla te abre al resto de las culturas y por lo tanto te enriquece.

La gastronomía acerca, reúne y une a la gente; entorno a una comida las personas hablan, dialogan, se distraen, disfrutan, se desenfadan y ríen, se crea un cauce de comunicación.

(…) Te propondré entre diferentes menús y tú elegirás, y será la casa donde mejor se coma y paseando contigo y con tu gata te enseñaré a diferenciar el confit del magret, cuáles son las proporciones de una roux, de una buena bechamel, cuál es el secreto de una buena paella, de un buen caldo; cuál es el corte en juliana o en bounoise. Aprenderás a asar, trinchar y confitar; te enseñaré a encontrar “el punto”, a cocer “al dente”, a salsear, aromatizar…

                                             Fina Masdéu: Postres de cirera (2011)

Y qué decir de los postres, otro mundo aparte, con la magia de sus sabores, de sus mil cremas, de sus mousses y rellenos. Fin de fiesta obligado de una buena comida y antesala a una perfecta sobremesa. (…)

Quiero que te guste como tú me gustas.

Quiero que te cuides como yo te cuidaría.

Quiero que te mimes como querría hacerlo yo.

CarlesPorta. Fago. Barcelona 2012. La Campana.

El sabor de las pepitas de manzana

Dgvint (2009): Apples for pie.
Manzana "Belle de Boskoop"

Anna amaba las Bellas de Boskoop; Bertha, las Cox Orange. En otoño, los cabellos de las dos hermanas, al igual que sus vestidos y sus manos, exhalaban un perfume de manzanas. Ellas hacían puré de manzana, y zumo de manzana y mermelada de manzana a la canela y tenían casi siempre manzanas en los bolsillos del delantal y una manzana mordida en la mano. Bertha daba primero rápidos mordiscos describiendo un amplio círculo en torno al ombligo de la manzana, luego mordisqueaba cautelosamente la parte inferior del fruto y después arriba, rodeando el pedúnculo. En cuanto al corazón, lo arrojaba hacia atrás por encima de su hombro. Anna saboreaba cada bocado despacio, de abajo arriba, comiéndoselo todo. No dejaba de mordisquear las pepitas durante horas. Cuando Bertha la sermoneaba diciéndole que las pepitas eran venenosas, Anna replicaba que sabían a mazapán. Lo único que escupía era el rabillo. Eso me lo contó un día Bertha al ver que yo comía las manzanas exactamente como ella. A fin de cuentas, era así como la mayoría de la gente comía las manzanas.

Whatamienating (2004): Cox's Orange Pippin apples

KATHARINA HAGENA (2011): El sabor de las pepitas de manzana. Editorial Maeva: Madrid. Página 57.

Para leer el libro completo, CLICA AQUÍ.

Para leer el capítulo completo, CLICA AQUÍ.

Fotorrealisme: Doug Bloodworth

Doug Bloodworth és un pintor hiperrealista i fotorrealista que utilitza, amb influències del Pop ARt, el còmic i l'alimentació com a rerafons de la seva obra. Aquí teniu una mostra del seu treball.

El fotorrealisme és un tipus de pintura que no pot existir sense la fotografia. Els fotorrealistes utilitzen una càmera i la fotografia per recollir informació i imatges que després pinten utilitzant diverses tècniques. El resultat és similar a una fotografia, sense ser-ho.

Als mercats, arreu

Mercat a Atenes. Fotografia: Fina Masdéu (2010)

Mercat de verdures, Catània. Fotografia: Aineto i Borràs (2010).

Mercat a Istanbul. Fotografia: Fina Masdéu (2011)

Les visites al mercat m’encanten; formen part sempre de la meva vida. Quan vaig a Atenes, una de les visites obligades és al mercat central, el Kentrikí Agorá, que és meravellós. Encara hi ha un petit departament on hi fan música de rebétiko totes les nits de l’estiu. Diuen que, en l’antic mercat d’Atenes, Sòcrates passejava entre les verdures i les mercaderies, aprenent i ensenyant filosofia. Per a mi és una imatge gairebé real, potser utòpica, però d’alguna manera em ve al cap cada vegada que entro a aquest mercat.

Sempre m’ha agradat visitar els mercats de moltes de les ciutats on vaig. Fins i tot a Seattle, al nord dels estats Units, vaig veure com els peixaters feien quasi una representació teatral per vendre els seus productes, ensenyant les meravelles de cada peça. Feien acudits i cantaven cançons. El públic se’ls arremolinava totalment seduït encara que no comprés res.

Maria del Mar Bonet. La cuina de mumare. Badalona 2011. Ara llibres

Dos sistemes de menjar el peix

                                                     Tíndari (foto de Rosa Mª Guijarro)

El comissari tenia dos sistemes de menjar-se el peix. El primer, que exercia a contracor i només si disposava de poc temps, consistia a treure-li l`espina i separar les parts comestibles de les que no ho eren abans de començar. El segon, molt més satisfactori, implicava guanyar-se cada queixalada tot llevant-ne l`espina al moment. Es trigava més, això sí, però precisament aquell momentet de més feia en certa manera d`avançament: durant la neteja del futur mos ja condimentat, el cervell, preventivament, posava en acció gust i olfacte, i així era com si el peix te`l cruspissis dues vegades.

CAMILLERI, Andrea (2001): L`excursió a Tíndari, Edicions 62, Barcelona, pàg. 122.

Llepa, llepa que es desfà

Fina Masdéu (2011): Reus: mercat a l'antiga (juny 2011)

A les contrades mediterrànies, l’estiu és temps de gelats. A les nòrdiques, ho és tot l’any. Potser per això no és estrany que el gelat pugui evocar-nos records centrats en l’estiu, [...] podríem fer una llista de gelats que van endolcir-nos estius pretèrits, com el Dràcula, que et deixava la llengua de color morat i un regust de cola, maduixa i vainilla molt millor del que es podia esperar a priori. El Frigo Dedo: mai un gelat ha estat més suggeridor; bé, encara ho seria més si el consumís la Lolita de Nabokov; amb la versió menys glamurosa: Frigo Pie. El Nifty, un deliciós fantasma de vainilla amb el somriure i els ulls de xocolata que, en algunes promocions, tenia un pal de xiclet de gust i textura repugnants.

[...] I, a banda dels gelats d’autor i del mar de gustos que actualment podem trobar comercialitzats, queden els pots de quilo de format més ianqui i els clàssics cortes, cornets i copes, amb gelats a granel o en barra tricolor, galeta i consumits com un veritable símbol estival.

Fina Masdéu (2011): Reus: mercat a l'antiga (juny 2011)

Buscant relacions entre gelat i literatura, per llepar lletres amb fonaments culturals, és curiós que a la base de dades del Ministeri de Cultura només he localizat tres llibres amb la paraula gelat al títol. Obres de ficció, no tractats gastronòmics ni viatges a l’Antàrtida. Gelat de maduixa, d’Antònia Vicens (Editorial Fernando Torres, 1984), Quaranta-sis contes i un gelat, de Vicenç Marçà (Onada edicions, 2005) i Fredoroses, fregitel·les i frigorífics: un conte d’amor i gelats, de Margaret Mahy (La Magrana, 1977).
En castellà, originals o traduïts, n’hi ha uns quants més, però tampoc gaires: El corazón helado, d’Almudena Grandes (Tusquets, 2007), El cortejo nupcial helado en la nieve, d’Ismail Kadaré (Alianza, 2001) i alguns títols antitètics, com ara Fuego helado, Infierno helado, Perdidos en el desierto helado...
Però buscant he topat casualment amb una connexió gelada de nivell, popular i mig oculta. El gran etnòleg i folklorista Joan Amades es diu de segon cognom... Gelats!

Lluís Llort. Llepa, llepa que es desfà. Diari El Punt-Avui. 16 d’agost del 2011.

Antonio López: cotidianidad y cercanía

"Una obra de arte nunca se acaba sino que llega al límite de las propias posibilidades”

Con estas palabras Antonio López resume su particular modo de acercamiento al objeto a pintar. Sus cuadros se desarrollan a lo largo de varios años, décadas en ocasiones, con una plasmación lenta, meditada, destilando con cada pincelada la esencia del objeto o paisaje, hasta que el artista consigue plasmar la esencia del mismo en el lienzo. El pintor busca entre la realidad que le rodea aquellos aspectos cotidianos, que él recoge con un tratamiento pleno de detallismo, rozando lo fotográfico. Sus preferencias van desde las vistas de Madrid hasta los retratos de sus familiares, pasando por los objetos más cotidianos y cercanos.

Membrillero

La cena

Antonio López García (Tomelloso, Ciudad Real, 1936) es seguramente el pintor y escultor más importante que haya dado el Realismo español de los últimos cien años. Sobrino y discípulo de Antonio López Torres, Antoñito López supo muy pronto que los sentimientos son “la materia básica del proceso creativo y el vehículo para establecer la comunicación con los demás”. Tal vez por ello logró con apenas 13 años ser admitido como alumno en la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid.

Estamos ante un artista que retrata la vida cotidiana y los rostros y paisajes que le rodean con una fidelidad y profundidad sólo comparables con su extraordinario lirismo. Considerado uno de los máximos exponentes del Hiperrealismo del siglo XX, Antonio López siempre ha creído que la fuente máxima de creatividad es la libertad y que incluso en las civilizaciones atrapadas por costumbres y religiones asfixiantes es posible alguna clase de libertad expresiva.

El paisaje es el género que más se repite en las diferentes etapas de su carrera y casi siempre es fruto de su fascinación por el entorno urbano. El maestro manchego mira la ciudad en momentos que los demás emplean para el descanso y la estudia durante largos periodos antes de ponerse a pintarla. Luego retoca, rehace y corrige obsesivamente, llegando a recuperar piezas que ya estaban en manos de sus clientes para dar otra vuelta de tuerca al proceso creativo.

Aparador

Los otros dos grandes géneros del maestro manchego son la naturaleza muerta y el retrato. Antonio López dota de una importancia sublime a cada objeto que representa en sus bodegones y los rodea de una atmósfera poética sin igual mediante la utilización de una gama de colores siempre tenues y delicados. Para la figura humana elige casi siempre la escultura, técnica que le permite profundizar en la proverbial preocupación que siente por la forma de las cosas, su volumen y la materia de la que están hechas.

Antonio López recibió el Premio Príncipe de Asturias de las Artes en 1985 y tiene también el Premio Velázquez de Artes Plásticas desde 2006. Siendo uno de los escasos artistas de su generación que no optó por la Abstracción, no deja de interesarse por las nuevas tendencias en el Arte porque nunca tuvo la sensación de que la novedad tenga que suponer un peligro para las cosas importantes, sino todo lo contrario. Él dice que “el lenguaje de la pintura ha ido haciéndose más complejo porque el mundo también se ha vuelto así”.

Del 28 de junio al 25 de septiembre de 2011 se puede visitar en el Museo Thyssen-Bornemisza de Madrid una exposición retrospectiva del pintor. Sobre la misma dice el pintor: "Es una exposición de cuerpo entero, sin trampa ni cartón, aquí está toda mi vida, lo peor y lo mejor".

Páginas web consultadas: wiquipedia y www.arteseleccion.com

Más información sobre el pintor: www.museothyssen.org

Confusions vegetals (o lingüístiques?)

Cogombres

Cogombres a rodanxes

Quin tip de riure. Tant que els diaris i les televisions parlem tot el dia de cuines i cuiners, la Ruscalleda aquí, l’Adrià allà, aquesta salseta, aquesta desestructuració, aquesta pasta al dente, i resulta que hi ha un problema amb els cogombres i a l’hora d’ilustrar-ho amb una foto o unes imatges animades en triem de carbassons perquè no distingim un producte de l’altre. Que no anem a plaça? Que no cuinem a casa? Que no mengem verdura ni amanides? Quan han de dibuixar un pollastre els nens el presenten rostit perquè no n’han vist mai cap de viu. A nosaltres ens fan il·lustrar un cogombre, i com que només ens l’hem trobat a llesques en un entrepà del McDonalds no sabem pas quina cara fa quan és sencer i vestit.

Carabassó (o carbassó)

És verd i allargat? Deixa-m’ho a mi, que ja ho trobaré. I ens surt carbassó. Em podries haver avisat que tenia punxes a la pell. Tant se val, hauríem fotografiat una castanya.

[...] Ah, un cogombre és un pepino? Ho podries haver dit com ho diem sempre i no m’hauria confós.

Manuel Cuyàs. Cogombre i “pepino”. Diari El Punt, dissabte 4 de juny de 2011.

Les paraules de la música

Saskia Moro

"Som llenguatge, s'ha dit. I, per tant, una part del llenguatge, les paraules, es fica dins de les disciplines de les arts que no són estrictament paraula. I aquesta disciplina les fa servir, a vegades, amb un altre sentit del que tenen en el llenguatge corrent, i a vegades n'inventa de noves, segons les seves necessitats, i unes i altres passen a la llengua comuna des del significat específic en què han estat usades o creades. Hi ha un transvasament constant entre els lèxics especialitzats i el llenguatge corrent i viceversa, i així, paraules provinents de la llengua usual queden marcades d'una manera especial (com ara, "veladura" o "penediment") quan s'usen en la pintura, per exemple, o d'altres, per poasr un altre exemple, que vénen de la gastronomia ("escalivar", "glaça", "papillota", "ros", "reregust"), que aquesta ha creat i passen a ser d'ús figurat aplicant a la vida corrent aquest sentit que els ha donat el seu origen especialitzat. els lèxics es fan, es modifiquen, s'enriqueixen gràcies a necessitats dels oficis o les arts.

La música té el seu lèxic especial, no podia ser menys, i l'art menys metafòric, l'art amb menys significat -que no amb menys sentit- de tots, de fet amb cap significat, ha hagut de recórrer, per designar-se, al llenguatge de la vida i de les coses".

Comadira, Narcís: "Les paraules de la música". Revista Musical Catalana, núm.317, maig 2011.