Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cuina cristiana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cuina cristiana. Mostrar tots els missatges

divendres, 26 d’agost del 2011

De gorros de cocineros

Hay quien sostiene que los cocineros comenzaron a usar sus altos gorros en las cocinas papales de Aviñón, y precisamente bajo el pontificado de Juan XXII, muy aficionado a la mostaza, a quien visitaba gente de su país natal, lejanos parientes rouergueses, que todos traían la ciencia de la mostaza, y se pusieron espontáneamente por escalafón en la mostacería, colocando hilos de oro, según su antigüedad, en los blancos gorros. Otros sostienen que la primera mención del alto gorro blanco viene en el abate Coer –jesuita, preceptor del príncipe de Turena y capellán de la Real Caballería, autor de libros de viajes y de otros-, quien pinta al cocinero como hombre que viste ricamente, lleva espada al cinto, luce diamantes en los dedos y saca de vez en cuando una caja de oro llena de rapé. “Se distingue del duque de Orleans por el gorro que usa y no más”. El abate Coyer fue amigo de La Varenne, el cocinero del marqués de Uxelles, autor del famoso tratado L’école des Ragouts, que es la biblia de los estofados. Tirolay y Laguipière -¡el fantástico, original, imprevisible Laguipière, el gran imaginativo de la cocina!- se dejaron pintar con gorro, que por cierto, en aquellos días, el XVIII francés, se llamaba “el gran turbo”. Carême, el cocinero de Talleyrand, el sabio de los sabios en la cocina del Congreso de Viena, tenía un gran gorro de raso con pequeñas flores en oro, y no se lo quitaba a nadie en sus dominios, ni a Alejandro de Rusia, sobre quien una vez ejerció derecho de preferencia.
-¿Quién es ese insolente? –preguntó el Zar.
-¡La cocina, majestad! –le respondió el embajador francés.
Sí, era toda la cocina; en aquella cabeza racionalista y neoclásica estaba el Cosmos, el buen orden.
Otro de los que están retratados con gorro es Noel, el cocinero de Federico el Grande de Prusia, que discutía de poesía con Voltaire y excedía en las salsas dulces. Tenía el punto del puerro y fue el primero que añadió chocolate a una salsa para la perdiz. Uno creía que eso lo habían inventado en un convento, en las Castillas o en Extremadura, en Guadalupe por ejemplo, donde fueron las gulas jerónimas, pero no, fue en Prusia. Noel, con autorización de Federico, puso una pluma de faisán en el gorro, en el que abrochó un escudo de plata con las armas de Prusia. Y volviendo a su ciencia al punto del puerro incorporado con leche y claras de huevo parece que es verdaderamente difícil, y la salsa va muy bien con las pechugas de los pavipollos mechados con puntas de espárragos. Es un plato de verano para los archiduques de Austria. (…)

Cunqueiro, Álvaro (1981) . La cocina cristiana de Occidente, Barcelona : Los 5 sentidos, 153-155

dissabte, 29 de gener del 2011

La mona de Pasqua

Ester Espallargas  (2010) .  Feliz y dulce Pascua - Happy Easter to everyone!
La mona de Pasqua és molt tradicional a Catalunya, València i Múrcia. Al segle XVIII ja era l’obsequi clàssic del padrí als seus fillols, i el número d’ous que tenia la mona corresponia a l’edat del nen fins a arribar als 12 anys. En aquest moment, potser com a punt final d’aquests obsequis el número d’ous era de 13. Antigament, la mona de Pasqua era coneguda com a coca de Pasqua.
La mona és una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències ja per fi s’han acabat.
És a mitjans del segle XIX quan les mones perdent tota la seva senzillesa i la seva presentació es torna més complicada i més sofisticada.
Avui en dia no queda gaire clar l’origen de la paraula mona, el que si podem afirmar es que prové de la paraula munna, que en àrab vol dir regal, i era i encara és el regal del padrí el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida i que el fillol anava directament a recollir-la a casa del seu padrí després de la missa. La mona servia per a postra per a tota la família i també era costum en alguns llocs que el nen recités un vers.
El que encara és conserva de les mones originals és l’ou, avui en dia de xocolata, i això es deu al seu simbolisme, l’ou de les mones representa el principi de la vida.
Les mones d’avui en dia no s’assemblen gens a les de fa un segle, el que si podem dir i assegurar, és que la mona de Pasqua és una de les tradicions més arrelades a la nostra cultura i de les que més a perdurat a tot arreu de Catalunya.

Més informació:

La vella Quaresma

Urigoitia,Rafa (2010). Reus
Jo sóc la vella Quaresma
Vaig pel món perduda l’esmai
Pel gran pes del bacallà
Que m’obliguen a portar.
Per tot el veig repartint
Una paga,sols recollint
Queixes d’aquest món ingrat
Que no vol menjar salat
I que acostumat al greix
L’olor de l’oli avorreix
Sense pensar l’infeliç!
Que en aquest temps és precís
Per al canvi d’estació
Escurçat un xic la ració
Per deturar la calor ardent
De la sang en moviment
que atropella tanta gent!
Aquesta Quaresma era representada, en temps pretèrits, mitjançant el dibuix “d’una simpàtica vellarda, flaca, de rostre apergaminat, mans sarmentoses, a la mà dreta la crossa del pelegrí, i a l’esquerra un bell bacallà”. La vella tenia set peus; tants com setmanes comprèn aquest període de dejunis i penitències. Cada diumenge, a cada llar, la mainada tallava un dels peus de la vella i amb gravetat i ritu solemne (i amb la natural gatzara), el cremaven just abans e dinar. El diumenge de Pasqua, el peu que quedava cremava amb la vella i tot, i aleshores començava el gran àpat familiar amb profusió d’embotits i que incloïa necessàriament l’anyell bíblic. Es considerava que portava malastrugança conservar la vella fins a l’any següent.

Garcia i Fortuny, Josep (1995). La cuina del bacallà a Catalunya. Edicions La Magrana, Pèl i Ploma. Barcelona, pàgina 22

 Sobre la Quaresma

dijous, 27 de gener del 2011

La Quaresma

GloryGlory (2008). Arengades
En esta època (la Quaresma) dins les llars més humils es consumia molt peix salat. La corranda se’n fa ressò: 

Set setmanes de Quaresma
Només hem pogut menjar
Arengades rovellades
Mongetes i bacallà. 

La gent rica, en canvi, no era gaire partidària de seguir l’abstinència per allò que “la Quaresma i la justícia són fetes per als pobres”. El Dimecres de Cendra, al Baix Empordà, a les cases menjaven bacallà amb suc i patates. A la localitat de Santa Coloma de Farners es feia una fira, una de les més importants durant la primavera, coneguda com “la fira del congre”, en la qual les parades tenien peix salat, bacallà, arengades i, sobretot, congre. La gent dels contorns s’abastien llavors de les salaons per a la resta de la Quaresma. El Dijous Sant moltes famílies solien dinar bacallà amb pèsols i ous. A la Catalunya Nova, el dia de Divendres Sant era costum dinar aviat. Fins i tot hi havia llocs on avanáven l’hora del rellotge. Aquest dia era força freqüent menjar cigrons amb salsa (sense carn, és clar), mandonguilles de bacallà i croquetes de santa Teresa.
Després de tants dies d’abstinència calia fugir d’aquests aliments. Al Pla de Bage, s’hi deia una corranda significativa: 

Ja s’ha acabat la Quaresma,
S’ha acabat el bacallà,
S’ha acabat les donzelles,
S’ha acabat lo festejar.

Un altre aforisme diu: 

Acabada la Quaresma, acabat el bacallà

I un altre: 
Per la Pasqua
De Resurrecció
Ni peixó
Ni sermó.

El bacallà també ha originat tractaments epigramàtics i picarescos: 

Les xiquetes de Bellmunt
Se m’han trobat un ruc cego:
Lo n’han posat en remull
Pensant-se que era un badejo.

La terminologia popular catalana és molt rica en expressions en què el bacallà es constitueix en l’eix central de la llengua. Tothom coneix les frases fetes:

Tallar el bacallà, equivalent a dominar una situació concreta
Sec com un bacallà o sembla un bacallà, referint-se a les persones magres i seques.
Semblen unes bacalleneres, es diu de les dones que es barallen amb males paraules.

Quan una persona queda xopa se li diu fer badejo.
Bacallà també és el nom d’una peça de roba triangular o trapezoidal que penja a cada costat dels hàbits dels canonges beneficiats. 

Memenacho (2007). El último viaje del bacalao
Garcia i Fortuny, Josep (1995). La cuina del bacallà a Catalunya. Edicions La Magrana, Pèl i Ploma. Barcelona, pàgina 23-24.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...