Les paraules de la música

Saskia Moro

"Som llenguatge, s'ha dit. I, per tant, una part del llenguatge, les paraules, es fica dins de les disciplines de les arts que no són estrictament paraula. I aquesta disciplina les fa servir, a vegades, amb un altre sentit del que tenen en el llenguatge corrent, i a vegades n'inventa de noves, segons les seves necessitats, i unes i altres passen a la llengua comuna des del significat específic en què han estat usades o creades. Hi ha un transvasament constant entre els lèxics especialitzats i el llenguatge corrent i viceversa, i així, paraules provinents de la llengua usual queden marcades d'una manera especial (com ara, "veladura" o "penediment") quan s'usen en la pintura, per exemple, o d'altres, per poasr un altre exemple, que vénen de la gastronomia ("escalivar", "glaça", "papillota", "ros", "reregust"), que aquesta ha creat i passen a ser d'ús figurat aplicant a la vida corrent aquest sentit que els ha donat el seu origen especialitzat. els lèxics es fan, es modifiquen, s'enriqueixen gràcies a necessitats dels oficis o les arts.

La música té el seu lèxic especial, no podia ser menys, i l'art menys metafòric, l'art amb menys significat -que no amb menys sentit- de tots, de fet amb cap significat, ha hagut de recórrer, per designar-se, al llenguatge de la vida i de les coses".

Comadira, Narcís: "Les paraules de la música". Revista Musical Catalana, núm.317, maig 2011.

Descobrir el Mediterrani

Arístides Maillol: Mediterrània (1861-1944)

Joaquim Sunyer: Mediterráneo (c. 1910-1911)

Als europeus del nord sempre els ha agradat descobrir el Mediterrani. Al segle XVIII, l’anomenat grand tour tenia com a objecte el viatge a Itàlia, per seguir-hi les traces dels antics romans, o a Grècia, per tocar de prop els llocs sagrats de la Ilíada o l’Odissea. I amb aquestes traces i aquests llocs descobrien la blanesa del sud, el sol i la vida senzilla de la gent que vivia vora el mar clàssic. És clar que això només estava a l’abast de nobles o estudiosos alemanys, com ara Goethe o Winckelmann, o de lords o poetes tísics anglesos, com ara Lord Byron o John Keats. Els museus anglesos i alemanys són plens de pedres gregues i romanes perquè nobles i estudiosos les van descobrir, les van comprar i se les van endur a casa perquè, exposades, poguessin servir de model als artistes. Així va néixer el neoclassicisme. […] Catalunya també va descobrir el Mediterrani. Ara fa cent anys. Els nostres avantpassats van creure que aquest país era com la Grècia antiga, i van començar a aparèixer columnes a l’arquitectura i templets als jardins.

Els escultors feien deesses de marbre blanc i els pintors pintaven noies plenetes amb o sense túniques, vora el mar o sota uns pins, amb un atzavara no gaire lluny, perquè ignoraven que l’atzavara era una planta immigrant al paradís mediterrani. Van ser els nostres avis i besavis noucentistes. Avis i besavis que, quan era l’hora de menjar bé, giraven els ulls cap al nord, als paradisos de la mantega i les indigestes salses vinoses reduïdes. Finalment, fa pocs anys, el món ha descobert el Mediterrani de l’alimentació. S’ha inventat aquesta cosa absurda anomenada dieta mediterrània, com si això volgués dir alguna cosa. En tot cas, s’hauria de parlar de les cuines mediterrànies, perquè són ben diferents les cuines del nord de l’Àfrica de les del Pròxim Orient i de la grega, de la turca, de les italianes, de la provençal, de la catalana, de la valenciana o de l’andalusa. Les uneix a totes l’oli d’oliva, però en separa a moltes el greix de porc. Deixem de parlar, sisplau, de dieta mediterrània i parlem de les cuines de les terres que envolten aquest mar cada dia més brut.

Narcís Comadira. Diari Ara (diumenge, 13 de març del 2011)

Comadira, pintor.

Sobre Joaquim Sunyer

Poemes xinesos i japonesos que parlen de menjar

Mentre escric amb esforç

Gràcies a Dani Guerrero "Pantxeta" he pogut llegir aquests poemes, que van ser traduïts al català, en 2005, per Narcís Comadira, i vaig comprovar una vegada més com la cuina sempre  ens uneix.

Yang Wan Li (1127-1206) Mentre escric amb esforç

No cap vestit d'hivern té la formiga

ni té l'oca salvatge abric de pell;

sota aquest cel de gebre, cadascuna

deleja neguitosa l'aliment.

L'oca salvatge, enfredorida, crida;

la formiga, gelada, no pot més.

Jo, poeta, amb esforç, mesuro els versos,

abans de confiar-los al paper.

Ja gairebé és migdia: el cuiner ens crida.

El meu fill, que llegeix, fa que no el sent.

A la taula es refreda la cassola

de porros i fideus i brou de peix.

Lu Yu (1125-1210) Menjar sopa d'arròs

Busquen homes i dones salut sense parar;

no saben que la tenen a l'abast de la mà.

La recepta és senzilla: no cal torturar el cos, n´hi

ha prou amb què mengin, sovint, sopa d'arròs.

Lu Yu (1125-1210) Després de dinar, compost per divertir-me

El suc del xai perfuma els fideus dins del bol.

M'hi queda lloc encara pel mill daurat i tendre.

Em descordo el vestit i m'amanyago el ventre.

¿Per què m'he d'enfadar si em diuen sac d'arròs?

Poemes ( Segles XI-XVIII d.C),  traduïts per Narcís Comadira a partir de la versió francesa de Cheng Wing Fun i Hervé Collet, Laie, Barcelona, 2005. Extrets de l'article de Dani Guerrero "Pantxeta" en el bloc GASTROMIMIX.