Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris País Valencià. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris País Valencià. Mostrar tots els missatges

dissabte, 29 de gener del 2011

La mona de Pasqua

Ester Espallargas  (2010) .  Feliz y dulce Pascua - Happy Easter to everyone!
La mona de Pasqua és molt tradicional a Catalunya, València i Múrcia. Al segle XVIII ja era l’obsequi clàssic del padrí als seus fillols, i el número d’ous que tenia la mona corresponia a l’edat del nen fins a arribar als 12 anys. En aquest moment, potser com a punt final d’aquests obsequis el número d’ous era de 13. Antigament, la mona de Pasqua era coneguda com a coca de Pasqua.
La mona és una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències ja per fi s’han acabat.
És a mitjans del segle XIX quan les mones perdent tota la seva senzillesa i la seva presentació es torna més complicada i més sofisticada.
Avui en dia no queda gaire clar l’origen de la paraula mona, el que si podem afirmar es que prové de la paraula munna, que en àrab vol dir regal, i era i encara és el regal del padrí el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida i que el fillol anava directament a recollir-la a casa del seu padrí després de la missa. La mona servia per a postra per a tota la família i també era costum en alguns llocs que el nen recités un vers.
El que encara és conserva de les mones originals és l’ou, avui en dia de xocolata, i això es deu al seu simbolisme, l’ou de les mones representa el principi de la vida.
Les mones d’avui en dia no s’assemblen gens a les de fa un segle, el que si podem dir i assegurar, és que la mona de Pasqua és una de les tradicions més arrelades a la nostra cultura i de les que més a perdurat a tot arreu de Catalunya.

Més informació:

dimecres, 24 de novembre del 2010

Llibre de les dones



Jaume Roig, Libre de consells (també conegut com a Llibre de les dones), Francisco Díaz, València, 1531

Roig, Jaume (ca. 1401-1478). Spill o Llibre de les dones. / Jaume Roig ; ed. d' Antonia Carré. Edició digital: Alacant : Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives, 2001.

Primer libre. De sa joventut Primera part.
De la fadrinea ab sa mare
158   En hun porro
159   aygua beureu,
160   ffoch, sal aureu,
161   he sols l’estatje;
162   pa, conpanatje,
163   vi, si·n voleu,
164   que us ne çerqueu!»
165   A Deu plague
166   que no·m tingue
167   molt la terçana:
168   una semmana
169   hi mengi blets,
170   cols e brots frets,
171   prou ansalada,
172   may carn cuynada.
173   Sorti del llit
174   he, mig guarit,
175   jo me·n parti.�











Libre seguon. De quant fon casat.
Part primera.
Com pres donzella
    314    En aquell dia,
    315    per tals afrontes
    316    yo fiu mos contes:
    317    al temps de roses
    318    tenir mes coses
    319    aparellades
    320    e areglades;
    321    al terç diumenge
    322    si·s vol y menge
    323    tot lo veynat:
    324    rostit, cuynat,
    325    si·s vol o bullen,
    326    ffaçen que·s vullen!
    327    En aquell jorn,
    328    de çert, entorn
    329    tre çentes liures
    330    despes en viures;
    331    tots y menjaren
    332    he ben ballaren
    333    a llur plaer.
    334    Lo desplaer
    335    ffon meu a soles:
    336    trobi violes
    337    en lo meu ort
    338    he morritort,
    339    donzell ab malva.
    340    Entri y ab salva;
    341    mon primer past
    342    mengi ab tast,
    343    he fort mostalla
    344    al cap, sens falla,
    345    be la·m senti,
    346    he no u mostri,
    347    dissimulant
    348    he no mostrant
    349    en res conexer
    350    com m’an fet pexer.
    351    De çert, pensau
    352    per aver pau
    353    ffuy paçient.
    354    Dilluns seguent,
    355    com fom dinats,
    356    los convidats
    357    tots se·n partien,
    358    he sols me dien:
    359    «Graçies grans
    360    he molts infants
    361    vos done Deu!

diumenge, 14 de novembre del 2010

Llibre de Sent Soví


Tacuinum Sanitatis. XXXI. Ricotta (Recocta)
El Llibre de totes maneres de potatges de menjar, més conegut com a Llibre de Sent Soví, (1324) és un receptari medieval d'autor anònim redactat en català. És un dels manuscrits més antics d'Europa, el primer receptari conegut de cuina catalana i un dels receptaris europeus més antics escrits en una llengua diferenta del llatí. Conté més de dues-centes receptes. Va ser un dels receptaris de més influència a Europa i algunes de les seves receptes van ser copiades al segle XV en dos receptaris italians, el Libro di arte coquinaria, que considera que els cuiners catalans són els millors del món, i Platina de honesta voluptate et valetudine, i d'aquests receptaris copiats als de la resta del continent.
El llibre és un recull de dues-centes vint receptes catalanes de l'època, pertanyents a la cuina mediterrània i amb una clara influència romana i àrab. Hi ha receptes de sopes, rostits, postres, etc. però destaquen les més de cinquanta receptes de peix, fresc o salat. També hi ha receptes amb crustacis (llamàntol, llagosta, llagostí, cranc i bou de mar) i cefalòpodes (calamar, sípia i pop), però cap recepte que faci servir petxines. Utilitza ja tonyina salada en conserva, anxoves en oli i la tècnica de l'escabetx. L'escabetx va ser introduït als Països Catalans pels àrabs, que el fèien amb carn i molt rarament amb peix. Al Sent Soví hi ha ja tres receptes d'escabetx, també amb peix (una amb sardines). No hi ha receptes de peixos d'aigua dolça, tot i que se sap que es pescàven truites i que es conservàven salades. Tampoc menciona l'arengada ni peixos de procedència no mediterrània, com per exemple el salmó.

Text extret de Viquipèdia: Llibre de Sent Soví

Més informacióSobre el Llibre de Sent Soví
Sobre Tacuinum Sanitatis
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...