El sabor dels clàssics

Posta de sol al Cap Súnion, Grècia (2010). Fotografia: Fina Masdéu

Virgili.- “La famosa mel de la versificació virgiliana és mel sens dubte; però té un regust una mica farmacèutic... Precisem més encara; Virgili ens torna en certa manera a la boca les sensacions de sabor, olor i consistència de les millors emulsions d’oli de fetge de bacallà.”

Jules Renard.- “En Virgili retrobàrem el gust de l’Emulsió Scott: en Jules Renard, el del vi de quina. També retrobem en Renard el binocle invertit del bon Aloysius. Aquí el binocle té, a més, malícia. (Jules Renard ja és un clàssic. Ell mateix ens ha proporcionat l’espai buit, suficient per veure’l tot clar. Podem parlar-ne calmosament com de La Rochefoucauld o de Leopardi).”

Lluís de Granada.- "¿Qui ha tastat el fruit del cocoter? Aquell qui ho feia no n’haurà oblidat, de segur, la rara sensació: de primer, la frescor lletosa a la boca regalada; de seguida –interminablement, indeglutiblement- la pasta granelluda, eixarreïda, dessaborida, damunt les genives i la llengua. Mastegar coco és una lliçó de moral sobre la caducitat dels plaers de la vida i sobre els fruits del jardí del món, farcits de cendra. La sensació del tast del coco és la de la prosa de Fra Lluís de Granada. Un minut de frescor i gràcies arcaiques; una estona llarguíssima de cendra a la boca.”

Eugeni d’Ors. La Vall de Josafat. Barcelona, 1987. Quaderns Crema.

Max Aub visita Espanya, des de l'exili, el 1969: escriu La gallina ciega. Cadaqués

Salvador Dalí (1921): Cadaqués de espaldas. 

Max Aub (1971): La gallina ciega.

Podrán no construir - construyen, a la vista está -, desaparecer regímenes - no desaparece -, pero España desde que hay vacaciones pagadas tiene agarrada a Europa por el estómago y no la soltará ni ésta querrá librarse. Único país (tal vez con Bélgica) donde todavía - de nuevo - se come como hace más de medio siglo platos hechos de verdad, no para paladearse sino para eructar; sólo en el sur de Francia, pero allí en cantidades menores y por mucho más dinero. Comprendo el imán que tiene para los alemanes el sol, el vino - regular y regalado-, el aceite al que se acostumbran quieran o no. Lo mismo les da aceite o trabajadores, langostas o criadas. No acabará mientras no varíen otras cosas, que no llevan ese camino. Todos contentos. Saliendo de Figueras la carretera se estrecha, sube. Serpentea. Todo es piedra. Mueren los árboles. Allá  a lo lejos, abajo, enorme, azul, tranquila, suave, destrozada en sus bordes: la bahía de Rosas y el pueblo, que fue pequeño y casi nada, rodeado de rascacielos. Se traspone. Cadaqués.Cadaqués lleno de gente.

(...) Sopa de peix de nuestra primera noche española, en casa de Carmen y de Luis. ¡Qué lejos de cualquier otra sopa de pescado! Tal vez ahí también, ¡Oh Gabo y compañía! tenga su lugar e influencia la lingüística...Desde luego nada tiene que ver aquí la amistad. Sabe de otra manera. Tal vez las rocas de la Punta Oliguera o de la Punta Prima o de la Cendrera aticen la gula,den sabor y gusto nuevo, alargándolo. Copia de sazones.

Més sobre Max Aub:

Max Aub a la wikipedia

Fundació Max Aub

Max Aub sobre Buñuel , motiu de la seva visita a Espanya

Picaso quan va visitar Cadaqués, l'estiu de 1910

El dies de mercat (Cortona)

Galabgal (2008). Reggio Emilia-Mercato piazza grande (Prampolini)-hdr seppia

L’amo d’una de les parades de porchetta s’assembla molt a allò que ven: ulls petits, pell lluent i avantbraços bulbosos. Té els dits curts i rodanxons, amb les ungles menjades. Em somriu, lloant les virtuts del seu porc, però quan es gira envers la seva dona el seu to esdevé remugueta. Els seus llavis semblen fixos en una mitja rialla tensa. Hi he comprat altres vegades, i la seva porchetta és deliciosa. Aquesta vegada compro a l’home menys sever de la parada del costat. Demano més sale, sal, per l’Ed, que és com s’anomena el farcit inqualificable que hi posen. M’agrada, però sempre acabo furgant-hi per veure si hi trobo alguna cosa rara. Encara que el porc és útil i apetitós, en totes les seves parts i preparacions, la porchetta, rostida a foc lent, deu ser la millor. Abans de continuar amb les verdures, veig un parell d’espardenyes grogues amb unes cintes per lligar-les als turmells; deixo les bosses de la compra mentre me n’emprovo una. Perfecta, i per menys de deu dòlars. Les poso al cistell amb la porchetta i el parmigiano.

Els dies de mercat hi ha un parell de carrers tancats al trànsit. Els venedors arriben d’hora i treuen, de camions o furgonetes especials, el que sembla seccions senceres de supermecat. En una parada venen pecorino local, formatge de llet d’ovella, que pot ser dolç o cremós, o d’anyada i fort com un corral, junt amb unes quantes boles de parmigiano. El formatge d’anyada és saborós i s’esmicola fàcilment, i em resulta agradable anar rosegant-lo mentre tombo pel mercat.

Estic buscant i reunint els ingredients per al sopar amb uns nous amics. Els meus llocs preferits són els dels dos mestres de la porchetta. El porc sencer està estès sobre el taulell de tallar, amb una mica de julivert entremig de la cua i una poma o un xampinyó gran a la boca. De vegades el cap tallat és  en un costat, contemplant la resta del seu cos, que s’ha farcit d’herbes i trossos de les orelles, etcètera (més val no fixar-s’hi gaire), per rostir-lo després en un forn de llenya. Es pot comprar un panino (un panet cruixent) sense res més que unes rodanxes de porchetta magra o amb una mica de greix, per emportar-te’l a casa.

Si voleu llegir el text sencer, CLIQUEU-HI.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 127-133. Traducció al català de Fina Masdéu.

Anne-Miek Bibber (2008). Mark in Pisa