diumenge 12 de maig de 2013

¡Bling!

Michael Baumgarten's latest offering for the December Issue of British Vogue

Lágrimas, labios, estrellas, corazones... Fiel a los preceptos del arte pop, la joyería emplea referentes del imaginario popular para representar una cultura que rinde culto a la fama, el exceso y el bling, bling! El joyero moderno se convierte así en un collage de grandes piezas oníricas y gemas preciosas de colores.

Fotos de MICHAEL BAUMGARTEN. Ver su blog: Michael Baumgarten-British Vogue
Reportaje aparecido en SModa El País. 11/05/2013

dimecres 17 d’abril de 2013

Terra de caimans

Érem a la nostra habitació, endormiscades, en el lapse de temps delirant i afamat d’abans de sopar. El sopar en realitat ja no existia -érem descongeladores d’hamburgueses i de menjars del  Pick Up Club- però per alguna raó encara baixàvem corrent per les escales cada vespre a les set en punt. En els vells temps, les bones olors omplien la cuina (olors enganyoses, ja que l’estratègia de cuina de la mare era tirar coses crues en una paella untada amb llard i esperar a veure què passava, de la mateixa manera que observaria desconeguts en una cita). Dues veus, la trena de les veus dels nostres pares, ens cridaven.

 


Russell, Karen (2012): Terra de Caimans. Edicions del periscopi. Pàgina 129.

dijous 28 de març de 2013

El sabor dels clàssics

Posta de sol al Cap Súnion, Grècia (2010). Fotografia: Fina Masdéu

Virgili.- “La famosa mel de la versificació virgiliana és mel sens dubte; però té un regust una mica farmacèutic... Precisem més encara; Virgili ens torna en certa manera a la boca les sensacions de sabor, olor i consistència de les millors emulsions d’oli de fetge de bacallà.”
Jules Renard.- “En Virgili retrobàrem el gust de l’Emulsió Scott: en Jules Renard, el del vi de quina. També retrobem en Renard el binocle invertit del bon Aloysius. Aquí el binocle té, a més, malícia. (Jules Renard ja és un clàssic. Ell mateix ens ha proporcionat l’espai buit, suficient per veure’l tot clar. Podem parlar-ne calmosament com de La Rochefoucauld o de Leopardi).”
Lluís de Granada.- "¿Qui ha tastat el fruit del cocoter? Aquell qui ho feia no n’haurà oblidat, de segur, la rara sensació: de primer, la frescor lletosa a la boca regalada; de seguida –interminablement, indeglutiblement- la pasta granelluda, eixarreïda, dessaborida, damunt les genives i la llengua. Mastegar coco és una lliçó de moral sobre la caducitat dels plaers de la vida i sobre els fruits del jardí del món, farcits de cendra. La sensació del tast del coco és la de la prosa de Fra Lluís de Granada. Un minut de frescor i gràcies arcaiques; una estona llarguíssima de cendra a la boca.”

Eugeni d’Ors. La Vall de Josafat. Barcelona, 1987. Quaderns Crema.

diumenge 17 de febrer de 2013

Virginia Woolf contra les convencions



R. Martí Alsina. Indolència
És curiós com els novel·listes ens fan creure que els àpats de societat sempre són memorables per alguna cosa molt enginyosa que algú va dir, o per una acció sorprenentment assenyada. I, gairebé mai, no parlen del menjar. Forma part de les convencions dels novel·listes no esmentar mai la sopa, els salmó o les mandonguilles, com si la sopa, el salmó i les mandonguilles no fossin gens importants, com si mai ningú no es fumés un havà o begués un vas de vi. Jo, en canvi, em permetré d’anar contra aquesta convenció i us diré que en aquell dinar per primer plat ens van donar llenguado, servit en un plat fondo, damunt del qual el cuiner havia estès una capa de crema blanquíssima, si bé irregularment esquitxada de taques marrons que feien pensar en la pell clapada d’una daina. Després ens donaren perdiu, però no cometéssiu pas l’error d’imaginar-vos un parell d’ocells sense ploma i d’un color castany. Les perdius, nombroses i variades, comparegueren amb la corresponent comitiva de salses i amanides, picants i suaus, segons un cert ordre; amb el corresponent seguici de patates, fines com monedes, però no dures; de cols de Brussel·les, amb els pètals com poncelles de rosa encara que més sucoses. I bon punt haguérem acabat el rostit i la seva comitiva, el silenciós cambrer, el mateix bidell d’abans, segurament, però amb una indumentària no tan aparatosa, ens posà al davant, embolicat de tovallons, un dolç envoltat d’un munt de sucre. Dir-ne púding i relacionar-lo, per tant, amb l’arròs amb llet o la tapioca seria insultant. Amb tot això, les copes havien anat passant del groc al vermell; s’havien buidat; havien estat omplertes. [...] No cal anar amb presses. No cal espetegar. No cal ser sinó un mateix. Tots anirem al cel i Van Dyck és dels nostres; dit d’una altra manera, quin bon gust, la vida; que dolces, les seves compensacions; que trivial, aquest ressentiment o aquell rancor; que magnífica, l’amistat i la companyia dels teus quan, en havent encès un cigarret, t’enfonses en els coixins del seient vora la finestra.

Virginia Woolf. Una cambra pròpia. Barcelona 1985. Grijalbo.

diumenge 11 de novembre de 2012

Beixamel i mató

Rum! Rum!

Yiqui tic-tic, quití-quitic.
Yiqui tic-tic, quití-quitic.
Yiqui tic-tic, quití-quitic.
Yiqui tic-tic, qui tic-tic.

Les pellofes flonges
de color Cristòfol
esternuden consternades
per la mort d'un home-platan,
d'un cendrer i d'un crustaci.

Yiqui tic-tic, quití-quitic.
Yiqui tic-tic, quití-quitic.
Yiqui tic-tic, quití-quitic.
Yiqui tic-tic, qui tic-tic.

Cel·lofanes farcides amb macramé
belluguen l'estofat
en busca de claus francesos
amb qui jugar a fer flors en zel.
Ei beixamel i mató diguem parides!
Ei beixamel i mató diguem parides!

Fer-se el reuma és bo
i no fa mal
de cap
tipus.

Ei Beixamel i Mató diguem parides!
Ei Beixamel i Mató diguem pari-des-patx
Sigues lleig!
Sigues lleig!
Sigues lleig!
Sigues lleig!

Rum! Mh, mh. Mh-mh, mh, mh-mh-mh,
Rum! Mh, mh. Mh-mh, mh, mh-mh-mh,
Rum!


Aquesta peça del disc "Un que de tan llest és tonto i un que de tant tonto és llest" (2006) és de l'Estanislau Verdet, alterego del cantautor Pau Vallvé (Barcelona 1981). Ell mateix es presenta així a la seva web:
"Sóc compositor, productor, músic i serieaddicte.
Vaig començar a tocar la bateria als 3 anys, a estudiar música als 6, a tocar en grups als 10, vaig fer el meu primer disc als 15, vaig començar a gravar-me i produïr-me els meus propis discs als 18, vaig començar a fer gires de concerts dels meus discs als 24, vaig engegar el meu propi estudi de gravació als 26 i el meu propi segell discogràfic als 28. Als 29 he tret el meu 12è disc. Excepte els vents i les cordes, toco tots els instruments en els meus discs i m’ho gravo i m’ho mesclo jo al meu estudi, bàsicament perquè surt més barat i no m'haig de barallar amb ningú. També em faig els dissenys, les webs, alguns dels videoclips i la promoció. (per falta de pasta, no per gust!)
Professionalment em dedico a composar bandes sonores per a cinema, sèries, publicitat i televisió i a produir discs d'altres grups. A banda de tot això he tingut molts projectes musicals personals. Apart de Pau Vallvé, he tret dics sota el nom de OAK, Estanislau Verdet o U_mä entre d'altres".
Més informació: 
http://www.pauvallve.com
http://www.estanislauverdet.com/

divendres 27 de juliol de 2012

Patrick Guns: My Last Meals

Jaime Elizalde Junior, Texas, January 31, 2006. / Freddy Vandecasserie, Brussels, March 17, 2007. 
Las mentiras tienen un curioso poder: el que las inventa las obedece.
Yo, que siempre había odiado los museos y las galerías de arte, empecé a frecuentarlos con asiduidad: Sigrid me contagió su pasión por el arte contemporáneo.
El mecanismo se activó en una exposición de Patrick Guns titulada My Last Meals. A primera vista, aquello se correspondía con la idea que yo tenía del arte contemporáneo: unas fotografías algo feas con comentarios sin interés.
James Collier, Texas, December 11, 2002. / Geert Van Hecke, Brugge, May 4, 2007.
Pero Sigrid me lo explicó. La web de una cárcel tejana divulgaba las últimas comidas que, la víspera de su ejecución, habían encargado los condenados a muerte. La intención de los internautas era cínica: se trataba de burlarse de los últimos sueños alimentarios de aquellos grandes criminales cuyos menús rivalizaban en ingenuidad.
Hastings Arthur Wise, South Carolina, November 4, 2005. / Peter Goossens, Kruishoutem, May 10, 2007.
A Patrick Guns el procedimiento le había parecido tan repulsivo que le había dado la vuelta. Decidiendo que aquellas fantasías de hamburguesas y de brownies merecían el más profundo de los respetos, había rogado a los jefes de cocina más prestigiosos del mundo que realizaran aquellos menús con un fasto del que, seguramente, los desgraciados nunca se habían beneficiado.
Luego Guns había fotografiado las comidas junto al cocinero, acompañado de un comentario con la composición exacta del pedido del condenado, su nombre y la fecha de ejecución. Las copias -un metro por ochenta centímetros- permitían admirar el brillo de las patatas fritas, que figuraban en la casi totalidad de las tomas.
Christopher Swift, Texas, January 30, 2007. / Pierrick Guillou, Schouweiler, November 22, 2007.
Ninguno había pedido vino, cerveza, alcohol. Las bebidas especificadas eran tan infantiles como los alimentos: leche, té con hielo, Coca-Cola. Raros eran los que intentaban un plato desconocido y sofisticado: preferían los valores seguros, como las patatas jardinera y la ensalada de col.

NOTHOMB, Amélie (2010): Ordeno y mando. Editorial Anagrama: Barcelona. Páginas 148-149.

Exposició MI LAST MEALS de Patrick Guns

diumenge 8 de juliol de 2012

Ju Duoqui: arte vegetal




La artista Ju Duoqui cuenta que todo comenzó en el verano de ’06: “Compré varios kilogramos de guisantes, y me senté allí silenciosamente durante dos días pelándolos, antes de ensartarlos en un cable y hacer con ellos una falda, un pañuelo, un tocado y una varita mágica. Usé un mando a distancia para sacarme una foto y lo llamé el ‘Desfile de Belleza de Guisante’. Era mi primer trabajo de arte con verduras”.




En los dos años que siguieron, a menudo se daba un paseo tranquilo por el mercado en búsqueda de vegetales, tratando de calcular cuales eran los más interesantes para la imagen que quería reflejar. Los tipos diferentes, formas y colores de las verduras, con un poco de reorganización, se convierten en una fuente rica de imágenes. Fresco, marchito, seco, conservado en escabeche, hervido, frito, todos son diferentes y se convirten en actores de la obra. “Como una directora, los dirijo a su nueva etapa artística”, nos recuerda Duoqui, quien asegura que después de la foto estos vegetales sacian su apetito.




Ju Duoqi, una artista china de 37 años, ha hecho uso de ese proceso para transformar todo producto proveniente de la huerta, en un nuevo concepto creativo, que en algunos casos, son imitaciones de obras pictóricas de grandes artistas, pero también ha concebido obras de arte de su propia inspiración.




diumenge 10 de juny de 2012

Amor y cocina

                                            Fina Masdéu: A taula (2011)

 
Quiero hacer de tu casa una fiesta. La cocina es un mundo en sí mismo y conocerla te abre al resto de las culturas y por lo tanto te enriquece.
La gastronomía acerca, reúne y une a la gente; entorno a una comida las personas hablan, dialogan, se distraen, disfrutan, se desenfadan y ríen, se crea un cauce de comunicación.
(…) Te propondré entre diferentes menús y tú elegirás, y será la casa donde mejor se coma y paseando contigo y con tu gata te enseñaré a diferenciar el confit del magret, cuáles son las proporciones de una roux, de una buena bechamel, cuál es el secreto de una buena paella, de un buen caldo; cuál es el corte en juliana o en bounoise. Aprenderás a asar, trinchar y confitar; te enseñaré a encontrar “el punto”, a cocer “al dente”, a salsear, aromatizar…

                                             Fina Masdéu: Postres de cirera (2011)


Y qué decir de los postres, otro mundo aparte, con la magia de sus sabores, de sus mil cremas, de sus mousses y rellenos. Fin de fiesta obligado de una buena comida y antesala a una perfecta sobremesa. (…)
Quiero que te guste como tú me gustas.
Quiero que te cuides como yo te cuidaría.
Quiero que te mimes como querría hacerlo yo.
CarlesPorta. Fago. Barcelona 2012. La Campana.

dissabte 5 de maig de 2012

El sabor de las pepitas de manzana

Dgvint (2009): Apples for pie.
Manzana "Belle de Boskoop"



Anna amaba las Bellas de Boskoop; Bertha, las Cox Orange. En otoño, los cabellos de las dos hermanas, al igual que sus vestidos y sus manos, exhalaban un perfume de manzanas. Ellas hacían puré de manzana, y zumo de manzana y mermelada de manzana a la canela y tenían casi siempre manzanas en los bolsillos del delantal y una manzana mordida en la mano. Bertha daba primero rápidos mordiscos describiendo un amplio círculo en torno al ombligo de la manzana, luego mordisqueaba cautelosamente la parte inferior del fruto y después arriba, rodeando el pedúnculo. En cuanto al corazón, lo arrojaba hacia atrás por encima de su hombro. Anna saboreaba cada bocado despacio, de abajo arriba, comiéndoselo todo. No dejaba de mordisquear las pepitas durante horas. Cuando Bertha la sermoneaba diciéndole que las pepitas eran venenosas, Anna replicaba que sabían a mazapán. Lo único que escupía era el rabillo. Eso me lo contó un día Bertha al ver que yo comía las manzanas exactamente como ella. A fin de cuentas, era así como la mayoría de la gente comía las manzanas.
KATHARINA HAGENA (2011): El sabor de las pepitas de manzana. Editorial Maeva: Madrid. Página 57.

Para leer el libro completo, CLICA AQUÍ.
Para leer el capítulo completo, CLICA AQUÍ.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...