La Traviata de Verdi: alcem les copes per l'amor

Gustav Klimt (1907)

ALFREDO

Libiam nè lieti calici ———- Bebamos alegremente de este vaso

Che la bellezza infiora, ——- resplandeciente de belleza

E la fuggevol ora ————– y que la hora efímera

S’inebri a voluttà. ————– se embriague de deleite.

Libiam nè dolci fremiti ——- Bebamos con el dulce estremecimiento

Che suscita l’amore, ———– que el amor despierta

Poichè quell’occhio al core — puesto que estos bellos ojos

(indicando a Violeta)

Onnipotente va. ————– nos atraviesan el corazón.

Libiamo, amor fra i calici — Bebamos porque el vino

Più caldi baci avrà. ———- avivará los besos del amor

TODOS

Libiamo, amor fra i calici — Bebamos porque el vino

Più caldi baci avrà. ———- avivará los besos del amor.

VIOLETTA

(S’alza.) ————————– (levantándose)

Tra voi saprò dividere ———- Yo quiero compartir

Il tempo mio giocondo; ——– mi alegría con todos vosotros;

Tutto è follia nel mondo ——- todo en la vida es locura

Ciò che non è piacer. ———– salvo el placer.

Godiam, fugace e rapido ——- Alegrémonos,

È il gaudio dell’amore; ———- el amor es rápido y fugitivo.

È un fior che nasce e muore, — Es una flor que nace y muere

Nè più si può goder. ————- y del cual no siempre se puede disfrutar.

Godiam c’invita un fervido —– Alegrémonos pues una voz encantadora,

Accento lusinghier. ————– ferviente, nos invita.

TODOS

Godiam la tazza e il cantico —– ¡Alegrémonos!. El vino y los cantos

La notte abbella e il riso; ——— y las risas embellecen la noche;

In questo paradiso —————– y que el nuevo día

Ne scopra il nuovo dì. ———— nos devolverá al paraíso.

VIOLETTA

(ad Alfredo) ———————– (A Alfredo)

La vita è nel tripudio. ———— La vida solo es placer.

ALFREDO

(ad Violetta) ———————– (A Violetta)

Quando non s’ami ancora. ——– Para aquellos que no conocen el amor.

VIOLETTA

(ad Alfredo) ———————– (A Alfredo)

Nol dite a chi l’ignora. ———– No hablemos de quien lo ignora

ALFREDO

(ad Violetta) ———————– (A Violetta)

È il mio destin così ————— Es mi destino.

TODOS

Godiam la tazza e il cantico —- ¡Alegrémonos!. El vino y los cantos

La notte abbella e il riso; ——– y las risas embellecen la noche;

In questo paradiso —————- y que el nuevo día

Ne scopra il nuovo dì. ———– nos devolverá al paraíso.

El fragment, interpretat per la gran soprano Ana Netrebko i el tenor Orlando Villazón forma part del primer acte de l'òpera La Traviata de Giuseppe Verdi. El muntatge és del Festival de Salzburg de 2005 i la direcció orquestral de Willi Decker.

La Traviata és una de les òperes més importants de Verdi. Estrenada el 1853 a Venècia, es basa en la novel·la La dama de les Camèlies d'Alexandre Dumas fill que havia estat publicada el 1948. En aquesta obra realista i tràgica, Verdi s'aproxima als sentiments humans més profunds, a uns personatges que son capaços de lluitar contra les convencions socials per ser feliços i viure el seu amor apassionat.

Se celebra una gran festa al París de mitjans del segle XIX. Violetta Valéry, cèlebre cortesana, ofereix una festa en el saló de la seva casa. El comte Gastone es presenta amb el seu amic Alfred Germont, un jove noble que fa temps que està enamorat de Violetta. Mentre passegen pel saló, Gastone conta a Violetta que Alfredo l'estima, i que, quan estava malalta, va acudir cada dia a casa seva per a interessar-se per la seva salut.

Alfredo se'ls uneix i confirma les paraules de Gastone. De sobte, apareix el baró Douphol, actual amant de Violetta, que s'espera per acompanyar-la al saló, on els seus convidats li demanen que faci un brindis. Ell es nega a fer-lo i llavors és Alfredo el que convida als presents a alçar les copes i gaudir de l'amor que neix.

Violetta s'enamora d'Alfred Germon, un noi jove i ric de l'alta societat parisenca. Contra totes les convencions socials i morals, decideixen marxar de la ciutat i construir el seu amor al camp, allunyant-se de tot el que havien viscut (ella exercia la prostitució de luxe). La família del noi mai no acceptarà la relació i aconseguiran que sota pressió finalment Violetta abandoni al seu estimat Alfred. Ell no entén aquesta decisió i torna a París per humiliar-la i emburlar-se'n.

Veient el patiment per la separació, la família cedeix i accepta finalment a Violetta, però ja és massa tard. Quan Alfred es retroba amb ella per demanar-li perdó Violetta està molt malalta. Els dos amants, abraçant-se, recorden els moments feliços passats, el seu amor pur, la lluita contra les dificultats. Finalment Violeta, estirada al llit, mor als braços de seu estimat. Un final tràgic per un amor apassionat i etern.

Webs consultades: http://www.aria-database.com/, viquipedia.

Amb gust del Magrib

Eliantotralenuvole (2007). Tè alla menta

A l’arribada, sigui qui sigui qui t’aculli sense motius explicables, el primer és un te verd amb menta fresca, de la classe que nosaltres anomenem herba de Santa Maria. La menta de fulla llarga i verd lluent amb gust, diguem-ne, de “clorofil·la”, que nosaltres coneixem també com a herba de les faves. Tant se val que això ocorri a ple juliol, quan les calors són irrespirables, el te fumeja i envaeix l’ambient de vapor mentolat. Agafes el gotet de vidre, amb impecables dibuixos pintats sovint de colors vius combinats amb or, te l’acostes als llavis i una dolçor extremada et sobta quan la boca sencera se n’omple. Sorprèn els paladars forans, provinents d’un món on el sucre ha passat a ser un sabor rebutjat, fins i tot mal vist; qui s’atreveix, en l’actualitat, a afirmar que li agrada el dolç, és mirat, més aviat, amb accent poc modern. Hem oblidat que la dolçor, en forma de beguda o de pastís, és senyal de benvinguda, d’acolliment, d’agraïment, fins i tot de regal. A occident el sucre engreixa i no només això, ens sobrepassa i ens comença a ser difícil integrar-lo, no volem el nostre cos amb comunió amb aquest gust més embolcallador i comprometedor que cap altres.

Això mateix succeeix amb les pastes i pastissos pròpies d’aquestes terres que, sovint, a més dels ingredients a base sobretot d’ametlla i altres fruites seques, inclouen un bany d’almívar de sucre o de mel en finalitzar-los. Ens toca a cadascun de nosaltres decidir si volem lliurar-nos, per uns moments, a la dolçor acollidora d’aquesta zona de l’Àfrica del nord.

Et conviden, més tard, a l’àpat principal. Al taulell de la cuina hi ha tot un seguit de petites plateretes amb preparacions fredes que podríem qualificar d’amanides o entrants freds. Pels colors i les formes descobrim l’abundància de la tomaca, de l’albergínia i el carabassó. Just quan intentem agafar-ho per traslladar-ho a la zona del menjador, ens aturen i veiem com, les mans que han cuinat, deixen anar un polsim gris grogós per sobre de cada plat preparat. Immediatament el nas s’omple d’un aroma desconegut, entre refrescant i enganxós és el comí, l’omnipresència del comí, sigui espolsat a última hora, sigui en granet posat dins el cuinat mentre s’elabora, com en el cas del cuscús.

El cuscús, la nostra escudella, olla barrejada, el plat en què conflueixen tots els productes necessaris per obtenir-ne un de complet tant des del punt de vista nutricional, com gustatiu o de sacietat. De moment, l’olor del caldo de be torna a tirar enrere el paladar occidental més acostumat a la finor del pollastre o al vapor igualment embafós del porc. Qüestió d’hàbits. Ofegues els granets de la sèmola en el caldo de carn i verdures i, involuntàriament penses en la sopa de “maravilla”, que tots ens hem empassat. Res a veure, ets protagonista d’una experiència nova, el cuscús salta i s’escapa de les dents i rebota pel paladar, et traeix en un joc que sap que té guanyat perquè mai l’atraparàs. Mentre gaudeixes d’aquestes sensacions, en silenci interior, i entre estella i estella de carn i bocins de verdura, algú t’ofereix la salsa harissa per si te n’hi vols posar.

Aquest és, només, l’inici del camí cap a una cuina d’olors absorbents, farcida d’espècies, que cal saber distingir per gaudir-ne; de dolç i salat barrejats al mateix plat; de verdures, farcides de carn i arròs; de mandonguilles i croquetes especiades, de dolçor dolça; una cuina a què no podem escatimar un temps de lliurament, un instant de retrobament amb el temps a través del paladar.

Quadrada, Mariona (2004). Amb gust del Magrib (Receptes del Marroc, Algèria i Tunísia). Pragma Edicions (El món a la cuina). 6-7.

Més sobre Mariona Quadrada:

• Pàgina personal: Taller de Cuina Mariona Quadrada 
• Viquipèdia: Mariona Quadrada



M. Aurora (2009). Mesa festiva

La gent dels països mediterranis, inclosos els jueus, són famosos per la seva hospitalitat. L'hospitalitat és tan important que s'apliquen normes específiques de comportament. Una persona està obligada a estendre l'hospitalitat en cada ocasió i, tota interacció entre la gent, incloses reunions de negocis i visites a botigues, es considera una oportunitat per fer-ho. Als venedors els encanta jugar a ser amfitrions amb els seus clients potencials i sovint conviden els clients a seure a la seva botiga per prendre una tassa de cafè i conversar abans de procedir a portar a terme els negocis. Només després d'haver-se conegut comença seriosament el procés de regateig. I hom ha de regatejar, és una forma de vida! És una qüestió d'enginy on es temptegen, amunt i avall, els límits. Els nervis es poden destrossar. La sang pot bullir. La gent es pot tornar agressiva. Però el regateig és molt divertit també, i el resultat final d'aconseguir una ganga, pot ser l'inici d'una relació comprador-venedor, basada en la confiança mútua, l'honor i, de vegades, l'amistat genuïna.

Quan es visita la llar d'un jueu d'un país del Mediterrani, hom és normalment saludat amb una disculpa per part de l'amfitrió o amfitriona per la pobra i limitada qualitat del menjar servit. La disculpa va normalment seguida per un bufet abundant d'apetitosos entrants i amanides que et fan venir aigua a la boca. Un mínim de tres o quatre aperitius precedeixen el menjar i quan s'hi va amb companyia, uns quants més. Els aperitius inclouen salses fetes amb llegums com: cigrons, puré de patates amb all, iogurt, herbes fresques, amanides puré de verdures, amanides de verdures trossejades, olives macerades, plats de peix fred, i pastissos salats com les borekas, les buleymas o els boyos. Només quan tothom ja ha menjat força dels aperitius, entra el plat principal. A vegades, se serveix amb arròs, bulgur o cuscús, o bé sol amb pa cruixent a l'estil mediterrani, per sucar les salses. 

Si voleu continuar llegint, CLIQUEU-HI.

Rabí Robert Sternberg (1998). La cuina sefardita (La riquesa cultural de la saludable cuina dels jueus del Mediterrani). Editorial Zendrera Zariquiey, Barcelona 28-33
Enllaç a la foto: http://www.flickr.com/photos/56123309@N00/3261125035/