I és que el terra és de gelatina movedissa

Ramats de pomes

Un núvol de bluetac,

un sorral on governar

amb cucs de seda que creixen i volen.

Un núvol destil·lat,

tricicles amb rodetes

per si es punxa alguna de les altres rodes.

I el millor és que s'hi menja gelatina,

en aquest gran llençol

on tots hi porten un flic-flac d'última generació.

Sempre fa tic-tac,

i aprèn les hores,

la pometa riu, canta.

Un mirador d'estels,

i hi ha tres patis,

set pometes a dalt l'arbre.

Allà hi ha un os formiguer

que et xucla aquelles llàgrimes si plores

i et fa estar molt més content.

Però amagat hi ha un rellotge molt atent

i una pometa despistada...

Fa tic-tac i aprèn les hores

I li canvien el bluetac per les xinxetes...

Ni set pometes, ni tres patis...

i és que el terra és de gelatina movedissa

i és que el terra és de gelatina movedissa

¡i és que el terra és...

i és que el terra...

Ramats de pomes

ara rodolen

ben indiferents.

Però elles segueixen

dalt del seu arbre

xiuxiuejant cançons

amb el vent.

Del primer disc de Maria Coma Linòleum (2009)

Més informació sobre la cantautora: www.mariacoma.com

Beixamel i mató

Rum! Rum!

Yiqui tic-tic, quití-quitic.

Yiqui tic-tic, quití-quitic.

Yiqui tic-tic, quití-quitic.

Yiqui tic-tic, qui tic-tic.

Les pellofes flonges

de color Cristòfol

esternuden consternades

per la mort d'un home-platan,

d'un cendrer i d'un crustaci.

Yiqui tic-tic, quití-quitic.

Yiqui tic-tic, quití-quitic.

Yiqui tic-tic, quití-quitic.

Yiqui tic-tic, qui tic-tic.

Cel·lofanes farcides amb macramé

belluguen l'estofat

en busca de claus francesos

amb qui jugar a fer flors en zel.

Ei beixamel i mató diguem parides!

Ei beixamel i mató diguem parides!

Fer-se el reuma és bo

i no fa mal

de cap

tipus.

Ei Beixamel i Mató diguem parides!

Ei Beixamel i Mató diguem pari-des-patx

Sigues lleig!

Sigues lleig!

Sigues lleig!

Sigues lleig!

Rum! Mh, mh. Mh-mh, mh, mh-mh-mh,

Rum! Mh, mh. Mh-mh, mh, mh-mh-mh,

Rum!

Aquesta peça del disc "Un que de tan llest és tonto i un que de tant tonto és llest" (2006) és de l'Estanislau Verdet, alterego del cantautor Pau Vallvé (Barcelona 1981). Ell mateix es presenta així a la seva web:

"Sóc compositor, productor, músic i serieaddicte.
Vaig començar a tocar la bateria als 3 anys, a estudiar música als 6, a tocar en grups als 10, vaig fer el meu primer disc als 15, vaig començar a gravar-me i produïr-me els meus propis discs als 18, vaig començar a fer gires de concerts dels meus discs als 24, vaig engegar el meu propi estudi de gravació als 26 i el meu propi segell discogràfic als 28. Als 29 he tret el meu 12è disc. Excepte els vents i les cordes, toco tots els instruments en els meus discs i m’ho gravo i m’ho mesclo jo al meu estudi, bàsicament perquè surt més barat i no m'haig de barallar amb ningú. També em faig els dissenys, les webs, alguns dels videoclips i la promoció. (per falta de pasta, no per gust!)
Professionalment em dedico a composar bandes sonores per a cinema, sèries, publicitat i televisió i a produir discs d'altres grups. A banda de tot això he tingut molts projectes musicals personals. Apart de Pau Vallvé, he tret dics sota el nom de OAK, Estanislau Verdet o U_mä entre d'altres".

Més informació: 

http://www.pauvallve.com

http://www.estanislauverdet.com/

Les paraules de la música

Saskia Moro

"Som llenguatge, s'ha dit. I, per tant, una part del llenguatge, les paraules, es fica dins de les disciplines de les arts que no són estrictament paraula. I aquesta disciplina les fa servir, a vegades, amb un altre sentit del que tenen en el llenguatge corrent, i a vegades n'inventa de noves, segons les seves necessitats, i unes i altres passen a la llengua comuna des del significat específic en què han estat usades o creades. Hi ha un transvasament constant entre els lèxics especialitzats i el llenguatge corrent i viceversa, i així, paraules provinents de la llengua usual queden marcades d'una manera especial (com ara, "veladura" o "penediment") quan s'usen en la pintura, per exemple, o d'altres, per poasr un altre exemple, que vénen de la gastronomia ("escalivar", "glaça", "papillota", "ros", "reregust"), que aquesta ha creat i passen a ser d'ús figurat aplicant a la vida corrent aquest sentit que els ha donat el seu origen especialitzat. els lèxics es fan, es modifiquen, s'enriqueixen gràcies a necessitats dels oficis o les arts.

La música té el seu lèxic especial, no podia ser menys, i l'art menys metafòric, l'art amb menys significat -que no amb menys sentit- de tots, de fet amb cap significat, ha hagut de recórrer, per designar-se, al llenguatge de la vida i de les coses".

Comadira, Narcís: "Les paraules de la música". Revista Musical Catalana, núm.317, maig 2011.

La comida basura es el nuevo opio del pueblo



Foto extraída del Facebook de Isma Prados

¿Para qué aprender a cocinar si hoy puedes comprarlo todo hecho y a precios realmente asequibles? Ese es un gran concepto que hay que inculcar: no hace falta saber cocinar para alimentarse equilibradamente. Efectivamente, puedes solucionar un ágape primordial con una lata de sardinas, unas hojas, buen pan y fruta.

¿Qué tal le caen los vegetarianos 'veganos'? Genial. Creo que debe existir implícita a tu oficio una voluntad de servicio. Afortunadamente, tengo pistas de cómo satisfacerles y nutrirles. Hay cocineros que los ven como un impedimento para perpetrar su gran obra artística. Otros, como una fascinante opción de mercado.

Entrevista completa: Lucas Arraut: "La comida basura es el nuevo opio del pueblo", El País Semanal, 22/05/2011, p.20.

Más información:

La cuina de l'Isma
Entrevista en La Vanguardia: "No comas nada que no comiera tu abuela".

Descobrir el Mediterrani

Arístides Maillol: Mediterrània (1861-1944)

Joaquim Sunyer: Mediterráneo (c. 1910-1911)

Als europeus del nord sempre els ha agradat descobrir el Mediterrani. Al segle XVIII, l’anomenat grand tour tenia com a objecte el viatge a Itàlia, per seguir-hi les traces dels antics romans, o a Grècia, per tocar de prop els llocs sagrats de la Ilíada o l’Odissea. I amb aquestes traces i aquests llocs descobrien la blanesa del sud, el sol i la vida senzilla de la gent que vivia vora el mar clàssic. És clar que això només estava a l’abast de nobles o estudiosos alemanys, com ara Goethe o Winckelmann, o de lords o poetes tísics anglesos, com ara Lord Byron o John Keats. Els museus anglesos i alemanys són plens de pedres gregues i romanes perquè nobles i estudiosos les van descobrir, les van comprar i se les van endur a casa perquè, exposades, poguessin servir de model als artistes. Així va néixer el neoclassicisme. […] Catalunya també va descobrir el Mediterrani. Ara fa cent anys. Els nostres avantpassats van creure que aquest país era com la Grècia antiga, i van començar a aparèixer columnes a l’arquitectura i templets als jardins.

Els escultors feien deesses de marbre blanc i els pintors pintaven noies plenetes amb o sense túniques, vora el mar o sota uns pins, amb un atzavara no gaire lluny, perquè ignoraven que l’atzavara era una planta immigrant al paradís mediterrani. Van ser els nostres avis i besavis noucentistes. Avis i besavis que, quan era l’hora de menjar bé, giraven els ulls cap al nord, als paradisos de la mantega i les indigestes salses vinoses reduïdes. Finalment, fa pocs anys, el món ha descobert el Mediterrani de l’alimentació. S’ha inventat aquesta cosa absurda anomenada dieta mediterrània, com si això volgués dir alguna cosa. En tot cas, s’hauria de parlar de les cuines mediterrànies, perquè són ben diferents les cuines del nord de l’Àfrica de les del Pròxim Orient i de la grega, de la turca, de les italianes, de la provençal, de la catalana, de la valenciana o de l’andalusa. Les uneix a totes l’oli d’oliva, però en separa a moltes el greix de porc. Deixem de parlar, sisplau, de dieta mediterrània i parlem de les cuines de les terres que envolten aquest mar cada dia més brut.

Narcís Comadira. Diari Ara (diumenge, 13 de març del 2011)

Comadira, pintor.

Sobre Joaquim Sunyer

Max Aub visita Espanya, des de l'exili, el 1969: escriu La gallina ciega. Cadaqués

Salvador Dalí (1921): Cadaqués de espaldas. 

Max Aub (1971): La gallina ciega.

Podrán no construir - construyen, a la vista está -, desaparecer regímenes - no desaparece -, pero España desde que hay vacaciones pagadas tiene agarrada a Europa por el estómago y no la soltará ni ésta querrá librarse. Único país (tal vez con Bélgica) donde todavía - de nuevo - se come como hace más de medio siglo platos hechos de verdad, no para paladearse sino para eructar; sólo en el sur de Francia, pero allí en cantidades menores y por mucho más dinero. Comprendo el imán que tiene para los alemanes el sol, el vino - regular y regalado-, el aceite al que se acostumbran quieran o no. Lo mismo les da aceite o trabajadores, langostas o criadas. No acabará mientras no varíen otras cosas, que no llevan ese camino. Todos contentos. Saliendo de Figueras la carretera se estrecha, sube. Serpentea. Todo es piedra. Mueren los árboles. Allá  a lo lejos, abajo, enorme, azul, tranquila, suave, destrozada en sus bordes: la bahía de Rosas y el pueblo, que fue pequeño y casi nada, rodeado de rascacielos. Se traspone. Cadaqués.Cadaqués lleno de gente.

(...) Sopa de peix de nuestra primera noche española, en casa de Carmen y de Luis. ¡Qué lejos de cualquier otra sopa de pescado! Tal vez ahí también, ¡Oh Gabo y compañía! tenga su lugar e influencia la lingüística...Desde luego nada tiene que ver aquí la amistad. Sabe de otra manera. Tal vez las rocas de la Punta Oliguera o de la Punta Prima o de la Cendrera aticen la gula,den sabor y gusto nuevo, alargándolo. Copia de sazones.

Més sobre Max Aub:

Max Aub a la wikipedia

Fundació Max Aub

Max Aub sobre Buñuel , motiu de la seva visita a Espanya

Picaso quan va visitar Cadaqués, l'estiu de 1910

La mona de Pasqua

Ester Espallargas  (2010) .  Feliz y dulce Pascua - Happy Easter to everyone!

La mona de Pasqua és molt tradicional a Catalunya, València i Múrcia. Al segle XVIII ja era l’obsequi clàssic del padrí als seus fillols, i el número d’ous que tenia la mona corresponia a l’edat del nen fins a arribar als 12 anys. En aquest moment, potser com a punt final d’aquests obsequis el número d’ous era de 13. Antigament, la mona de Pasqua era coneguda com a coca de Pasqua.

La mona és una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències ja per fi s’han acabat.

És a mitjans del segle XIX quan les mones perdent tota la seva senzillesa i la seva presentació es torna més complicada i més sofisticada.

Avui en dia no queda gaire clar l’origen de la paraula mona, el que si podem afirmar es que prové de la paraula munna, que en àrab vol dir regal, i era i encara és el regal del padrí el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida i que el fillol anava directament a recollir-la a casa del seu padrí després de la missa. La mona servia per a postra per a tota la família i també era costum en alguns llocs que el nen recités un vers.

El que encara és conserva de les mones originals és l’ou, avui en dia de xocolata, i això es deu al seu simbolisme, l’ou de les mones representa el principi de la vida.

Les mones d’avui en dia no s’assemblen gens a les de fa un segle, el que si podem dir i assegurar, és que la mona de Pasqua és una de les tradicions més arrelades a la nostra cultura i de les que més a perdurat a tot arreu de Catalunya.

Text extret de EL BON MENJAR

Més informació:

Diari Avui

El diario montañés

Àpats funeraris

Centellas,Joan (2009). Ceràmica negra de Verdú

Jaume Castell (1999): Perquè mengen el que mengen?

Entre els àpats multitudinaris també cal incloure-hi els funeraris. Encara fins el primer terç d’aquest segle, constituïa tot un ritual l’àpat funerari per atendre als que, arribats de lluny, s’havien desplaçat per anar a l’enterrament d’un membre important de la casa. Després de la Guerra Civil aquest costum ha desaparegut.

Es tenien a punt tovalles i plats foscos, que només sortien per aquestes ocasions i que, si era necessari, es deixaven d’una masia a una altra. La forquilla i el ganivet es col·locaven sobre el plat en forma de creu. El càntir per a l’aigua era de terrissa negra, dels que encara es fan a Quart. Fins el porrons eren translúcids i no pas transparents. Encara que els porrons han perdut l’ús corrent, quan algú en fa servir un de color melat fosc, que ara s’utilitzen per decoració, generalment no sap que es tracta del porró funerari.

L’àpat es feia a la sala gran de la casa, presidit pel rector de la parròquia, potser perquè era l’únic dels assistents que se sabia i comprenia el llatí de les absoltes i de les jaculatòries rituals d’abans del Concili Vaticà II (1965). Al seu costat, el cap de dol i la cap de la dola, si hi era. No és broma, es deia així. Allà s’hi trobaven parents que ni es coneixien, gent que mai no s’havien assegut junts a cap taula.

El pollastre, com que era peça gairebé imprescindible de festa major, estava totalment proscrit. Es preferia la carn de be o de porc, i trobaven que eren molt indicats els peus de porc.

Acabat l'àpat, que solia fer-se desprès que el cos del difunt ja era enterrat, tornaven a produir-se les exclamacions de dolor i les crítiques més o menys ben intencionades sobre la persona que els havia deixat, tal com passa generalment a tots els enterraments. El rector, després que algú de la casa havia repartit unes candeles negres als assistents, dirigia les últimes oracions i tot s’acabava amb una bona aspersió d’aigua beneita amb el salpasser.

Cuina, cultura i salut: Jaume Fàbrega

Mariano Fortuny: Odalisca (1862)

Tot rima: cultivar, cuinar, cuina-transformació de les primeres matèries- i cultura.
I la cultura culinària dels homes i les dones, de les àvies i les mares, dels pagesos i els carboners, dels pastors i els pescadors, al llarg de tota la Mediterrània - i arreu- queda ben palesa.
Perquè és de savis tenir sorprenents intuïcions alimentàries o, amb pocs elements, bastir el riquíssim tresor de la cuina tradicional, encara avui un pou d'ensenyaments per a la culinària casolana o la restauració professional.
Perquè aquesta cuina ens ensenya, al capdavall, que menjar no és solament un discurs purament alimentari, dietètic o nutricional, sinó també estètic i simbòlic - mengem també allò que triem-, i en el qual un dels elements determinants és el gaudi. I qui gosaria dir que el plaer no és també penyora de salut?

Jaume Fàbrega: Nació i deglució. Fílies i fòbies de la cultura del gust ( 1997: Pagès Editors. Lleida)

Més informació sobre l'autor i professor:Jaume Fàbrega
Blog de l'autor

El gust, segons Llorenç Torrado

Joaquim Sunyer: L'esmorzar (1915)

Tot i ser del que més parlem, quan parlem de la cuina, i el que més ens atrau del menjar, el gust continua essent difícil d'explicar teòricament. Sabem distingir la nostra cuina pel gust que té, indubtablement;fins i to, podem fer-ho per l'olor i el color, però que ens demanen que la verbalitzem hem de recórrer a parlar-ne indirectament i ens referim a plats, productes o salses que considerem exclusius - sovint sense cap raó objectiva - de la nostra cuina.
Són les festes culinàries, els plats, i no els productes - el gust - els que signifiquen cada cuina reconeguda. Productes i tècniques són pràcticament igual arreu, sobretot en cuines com les nostres, inscrites en el tronc cultural i biològic mediterrani.
Són les barreges, les combinacions entre productes,la utlilització preferent o secundària que se'n fa i, sobretot, la valoració de qui s'ho menja, dependent tant de l'adaptació a les circumstàncies (el suquet del pescador fet amb el peix que té a mà) com de factros emotius especials (la desitjada escudella de Nadal) , el que defineix i explica les cuines. Són els gustos, les seves harmonies i els seus contrastos i l'esta d'ànim que donen satisfacció o insatisfacció. Un codi estètic que produeix emocions biològiques i anímiques amb la seva sintaxi.

Llorenç Torrado: El gust, a Menjar a catalunya. L'estil d'un poble (Generalitat de Catalunya) 

Llorenç Torrado va morir a l'agost de 2007. Si voleu llegir el número especial publicat per INFOMERCATS, CLIQUEU-HI.

La vella Quaresma

Urigoitia,Rafa (2010). Reus

Jo sóc la vella Quaresma

Vaig pel món perduda l’esmai

Pel gran pes del bacallà

Que m’obliguen a portar.

Per tot el veig repartint

Una paga,sols recollint

Queixes d’aquest món ingrat

Que no vol menjar salat

I que acostumat al greix

L’olor de l’oli avorreix

Sense pensar l’infeliç!

Que en aquest temps és precís

Per al canvi d’estació

Escurçat un xic la ració

Per deturar la calor ardent

De la sang en moviment

que atropella tanta gent!

Aquesta Quaresma era representada, en temps pretèrits, mitjançant el dibuix “d’una simpàtica vellarda, flaca, de rostre apergaminat, mans sarmentoses, a la mà dreta la crossa del pelegrí, i a l’esquerra un bell bacallà”. La vella tenia set peus; tants com setmanes comprèn aquest període de dejunis i penitències. Cada diumenge, a cada llar, la mainada tallava un dels peus de la vella i amb gravetat i ritu solemne (i amb la natural gatzara), el cremaven just abans e dinar. El diumenge de Pasqua, el peu que quedava cremava amb la vella i tot, i aleshores començava el gran àpat familiar amb profusió d’embotits i que incloïa necessàriament l’anyell bíblic. Es considerava que portava malastrugança conservar la vella fins a l’any següent.

Garcia i Fortuny, Josep (1995). La cuina del bacallà a Catalunya. Edicions La Magrana, Pèl i Ploma. Barcelona, pàgina 22

Sobre la Quaresma Festes.org: Festes d'hivern Festes.org: La Quaresma Poesia infantil i juvenil: Cançó de la Vella Quaresma El Rincón Educativo: La Vella Quaresma El món d'Àngel Daban: Cançó

La Quaresma

GloryGlory (2008). Arengades

En esta època (la Quaresma) dins les llars més humils es consumia molt peix salat. La corranda se’n fa ressò: 

Set setmanes de Quaresma

Només hem pogut menjar

Arengades rovellades

Mongetes i bacallà. 

La gent rica, en canvi, no era gaire partidària de seguir l’abstinència per allò que “la Quaresma i la justícia són fetes per als pobres”. El Dimecres de Cendra, al Baix Empordà, a les cases menjaven bacallà amb suc i patates. A la localitat de Santa Coloma de Farners es feia una fira, una de les més importants durant la primavera, coneguda com “la fira del congre”, en la qual les parades tenien peix salat, bacallà, arengades i, sobretot, congre. La gent dels contorns s’abastien llavors de les salaons per a la resta de la Quaresma. El Dijous Sant moltes famílies solien dinar bacallà amb pèsols i ous. A la Catalunya Nova, el dia de Divendres Sant era costum dinar aviat. Fins i tot hi havia llocs on avanáven l’hora del rellotge. Aquest dia era força freqüent menjar cigrons amb salsa (sense carn, és clar), mandonguilles de bacallà i croquetes de santa Teresa.

Després de tants dies d’abstinència calia fugir d’aquests aliments. Al Pla de Bage, s’hi deia una corranda significativa: 

Ja s’ha acabat la Quaresma,

S’ha acabat el bacallà,

S’ha acabat les donzelles,

S’ha acabat lo festejar.

Un altre aforisme diu: 

Acabada la Quaresma, acabat el bacallà

I un altre: 

Per la Pasqua

De Resurrecció

Ni peixó

Ni sermó.

El bacallà també ha originat tractaments epigramàtics i picarescos: 

Les xiquetes de Bellmunt

Se m’han trobat un ruc cego:

Lo n’han posat en remull

Pensant-se que era un badejo.

La terminologia popular catalana és molt rica en expressions en què el bacallà es constitueix en l’eix central de la llengua. Tothom coneix les frases fetes:

Tallar el bacallà, equivalent a dominar una situació concreta

Sec com un bacallà o sembla un bacallà, referint-se a les persones magres i seques.

Semblen unes bacalleneres, es diu de les dones que es barallen amb males paraules.

Quan una persona queda xopa se li diu fer badejo.

Bacallà també és el nom d’una peça de roba triangular o trapezoidal que penja a cada costat dels hàbits dels canonges beneficiats. 



Memenacho (2007). El último viaje del bacalao

Garcia i Fortuny, Josep (1995). La cuina del bacallà a Catalunya. Edicions La Magrana, Pèl i Ploma. Barcelona, pàgina 23-24.

Llibre de Sent Soví



Tacuinum Sanitatis. XXXI. Ricotta (Recocta)

El Llibre de totes maneres de potatges de menjar, més conegut com a Llibre de Sent Soví, (1324) és un receptari medieval d'autor anònim redactat en català. És un dels manuscrits més antics d'Europa, el primer receptari conegut de cuina catalana i un dels receptaris europeus més antics escrits en una llengua diferenta del llatí. Conté més de dues-centes receptes. Va ser un dels receptaris de més influència a Europa i algunes de les seves receptes van ser copiades al segle XV en dos receptaris italians, el Libro di arte coquinaria, que considera que els cuiners catalans són els millors del món, i Platina de honesta voluptate et valetudine, i d'aquests receptaris copiats als de la resta del continent.

El llibre és un recull de dues-centes vint receptes catalanes de l'època, pertanyents a la cuina mediterrània i amb una clara influència romana i àrab. Hi ha receptes de sopes, rostits, postres, etc. però destaquen les més de cinquanta receptes de peix, fresc o salat. També hi ha receptes amb crustacis (llamàntol, llagosta, llagostí, cranc i bou de mar) i cefalòpodes (calamar, sípia i pop), però cap recepte que faci servir petxines. Utilitza ja tonyina salada en conserva, anxoves en oli i la tècnica de l'escabetx. L'escabetx va ser introduït als Països Catalans pels àrabs, que el fèien amb carn i molt rarament amb peix. Al Sent Soví hi ha ja tres receptes d'escabetx, també amb peix (una amb sardines). No hi ha receptes de peixos d'aigua dolça, tot i que se sap que es pescàven truites i que es conservàven salades. Tampoc menciona l'arengada ni peixos de procedència no mediterrània, com per exemple el salmó.

Text extret de Viquipèdia: Llibre de Sent Soví

Més informacióSobre el Llibre de Sent Soví Vicent Ll. Simó Santonja: Platos valencianos del siglo XIV Lulis Cifuentes i Comamala: Estudi Real Acadèmia de Cultura Valenciana: Pervivència actual de la cuina valenciana del segle XIV Daniel Vázquez Sallés: Comentari a la publicació de 2008 Laverdad.es: Llibre de Sent Soví  Sobre Tacuinum Sanitatis Viquipèdia: Tacuinum vanitatis Miniatures

Mestre Robert

Robert de Nola

Poc se sap de la seva vida doncs el llibre escrit per ell no descriu molts detalls sobre ella. Als estudiosos de la seva biografia els resulta difícil si el seu origen és napolità (originari de Nola) o català (originari de Nolla). Autors com Dionisio Pérez d'Ayala temen que fins i tot ni hagi existit. Sigui com sigui gens d'això ha estat provat. va ser cuiner del Rei Alfonso I de Nàpols i del seu successor Fernando I fins a 1494.

El Llibre del Coch

La primera edició del llibre va aparèixer l'any 1520 en català ("Lybre de doctrina Pera ben Servir: de Tallar: i de l'Art de Coch" o Ho Llibre de Coch) a mitjan el segle XV. Recopilava receptes catalanes i, per desmarcar-se de l'anterior Llibre de Sent Soví, del que va copiar tècniques (com tallar la carn, per exemple) i receptes; va afegir unes altres d'altres gastronomies, com la italiana, la occitana i la francesa. Va ser, en paraules del també català Josep Pla, "un veritable best seller" que es va editar cinc vegades en català i, sorprenentment, ja que no tenia ni una recepta castellana, es va traduir cinc anys després al castellà i es va reeditar encara més vegades. Aquesta versió en castellà es va editar per primera vegada a Toledo en 1525: Llibre de Guisats, manjares i potajes intitulat Llibre de cuina. El llibre ha estat plagiat en el llibre de cuina de Diego Granat titulat “Art de Cuina” i imprès en l'any 1599.

Text extret de WIKI-LINGUE

Per llegir la introducció de Veronika Lemgruber a l'edició de 1996, CLIQUEU-HI.

Si voleu consultar el glossari de Veronika Leimgruber, CLIQUEU-HI.

Si voleu consultar EN AQUEST BLOC el pròleg del Mestre Robert, CLIQUEU-HI. 

Leimgruber,Verorika (1977). Glossari

Reproducció digital de EL LLIBRE DEL COCH
Més informació sobre EL LLIBRE DEL COCH