 |
| Centellas,Joan (2009). Ceràmica negra de Verdú |
Jaume Castell (1999): Perquè mengen el que mengen?
Entre els àpats multitudinaris també cal incloure-hi els funeraris. Encara fins el primer terç d’aquest segle, constituïa tot un ritual l’àpat funerari per atendre als que, arribats de lluny, s’havien desplaçat per anar a l’enterrament d’un membre important de la casa. Després de la Guerra Civil aquest costum ha desaparegut.Es tenien a punt tovalles i plats foscos, que només sortien per aquestes ocasions i que, si era necessari, es deixaven d’una masia a una altra. La forquilla i el ganivet es col·locaven sobre el plat en forma de creu. El càntir per a l’aigua era de terrissa negra, dels que encara es fan a Quart. Fins el porrons eren translúcids i no pas transparents. Encara que els porrons han perdut l’ús corrent, quan algú en fa servir un de color melat fosc, que ara s’utilitzen per decoració, generalment no sap que es tracta del porró funerari.L’àpat es feia a la sala gran de la casa, presidit pel rector de la parròquia, potser perquè era l’únic dels assistents que se sabia i comprenia el llatí de les absoltes i de les jaculatòries rituals d’abans del Concili Vaticà II (1965). Al seu costat, el cap de dol i la cap de la dola, si hi era. No és broma, es deia així. Allà s’hi trobaven parents que ni es coneixien, gent que mai no s’havien assegut junts a cap taula.El pollastre, com que era peça gairebé imprescindible de festa major, estava totalment proscrit. Es preferia la carn de be o de porc, i trobaven que eren molt indicats els peus de porc.Acabat l'àpat, que solia fer-se desprès que el cos del difunt ja era enterrat, tornaven a produir-se les exclamacions de dolor i les crítiques més o menys ben intencionades sobre la persona que els havia deixat, tal com passa generalment a tots els enterraments. El rector, després que algú de la casa havia repartit unes candeles negres als assistents, dirigia les últimes oracions i tot s’acabava amb una bona aspersió d’aigua beneita amb el salpasser.
