Estris i paraments

Animalario
Artesans Catalunya
Ceràmica d'Alzira
Cristall Murano
Diseño y la cocina moderna (MOMA New York)
El comidista
Els nostres enllaços de Oli, pa i vi
Història de la ceràmica
Història de la ceràmica
La azulejería del siglo XVIII (València)
Museo Ceràmica de Barcelona
Museo de Alfarería Paco Tito
Museo del taulell (Onda-València)
Museo Nacional de Artes Decorativas
Museo Vetrario
Museu Ceràmica Ametlla de Mar
Museu Ceràmica Manises
Museu del càntir
Museu del vidre (Vimbodí)
Terrissa de Quart
Terrisseria d'Agost

Entresijos para reinventar la cerámica



Marre Moerel: Strung-up cow containers

La holandesa Marre Moerel se inspira en la casquería, que identifica con la cultura española.

Durante el movimiento punk de finales de los setenta, todavía menor de edad, Marre Moerel (Breda, Holanda, 1966) fue una joven contestataria en las calles de Londres. Allí descubrió que bajo las crestas, las casas seguían siendo victorianas y las tapicerías, de cretona. Le fascinó esa paradoja. Y decidió indagar en ella. Tras estudiar escultura y diseño y tras vivir en varios países, hoy, asentada en Madrid, sigue haciendo lo mismo.

Moerel rebusca entre las paradojas que encierran las culturas. Y las profesiones. Empezando por la suya propia: "A día de hoy no sé si hago escultura o diseño. Y me gusta no saberlo". Comenzó estudiando escultura, pero después quiso graduarse en diseño en el Royal College of Art de Londres. Le gusta que sus trabajos sean útiles, pero también se esfuerza porque la función principal sea la emocional. "Se supone que la utilidad distingue la arquitectura del diseño. Pero yo lo cuestiono: no creo que en muchos trabajos exista un límite claro entre lo que es funcionalidad y lo que es expresión. Y pienso, además, que esa ambigüedad retrata nuestra época", cuenta en su estudio de la calle de la Luna de Madrid.

Para leer el artículo completo, CLICAD AQUÍ.



Marre Moerel: Colony Earthenware



Àpats funeraris

Centellas,Joan (2009). Ceràmica negra de Verdú

Jaume Castell (1999): Perquè mengen el que mengen?

Entre els àpats multitudinaris també cal incloure-hi els funeraris. Encara fins el primer terç d’aquest segle, constituïa tot un ritual l’àpat funerari per atendre als que, arribats de lluny, s’havien desplaçat per anar a l’enterrament d’un membre important de la casa. Després de la Guerra Civil aquest costum ha desaparegut.

Es tenien a punt tovalles i plats foscos, que només sortien per aquestes ocasions i que, si era necessari, es deixaven d’una masia a una altra. La forquilla i el ganivet es col·locaven sobre el plat en forma de creu. El càntir per a l’aigua era de terrissa negra, dels que encara es fan a Quart. Fins el porrons eren translúcids i no pas transparents. Encara que els porrons han perdut l’ús corrent, quan algú en fa servir un de color melat fosc, que ara s’utilitzen per decoració, generalment no sap que es tracta del porró funerari.

L’àpat es feia a la sala gran de la casa, presidit pel rector de la parròquia, potser perquè era l’únic dels assistents que se sabia i comprenia el llatí de les absoltes i de les jaculatòries rituals d’abans del Concili Vaticà II (1965). Al seu costat, el cap de dol i la cap de la dola, si hi era. No és broma, es deia així. Allà s’hi trobaven parents que ni es coneixien, gent que mai no s’havien assegut junts a cap taula.

El pollastre, com que era peça gairebé imprescindible de festa major, estava totalment proscrit. Es preferia la carn de be o de porc, i trobaven que eren molt indicats els peus de porc.

Acabat l'àpat, que solia fer-se desprès que el cos del difunt ja era enterrat, tornaven a produir-se les exclamacions de dolor i les crítiques més o menys ben intencionades sobre la persona que els havia deixat, tal com passa generalment a tots els enterraments. El rector, després que algú de la casa havia repartit unes candeles negres als assistents, dirigia les últimes oracions i tot s’acabava amb una bona aspersió d’aigua beneita amb el salpasser.

El dies de mercat (Cortona)

Galabgal (2008). Reggio Emilia-Mercato piazza grande (Prampolini)-hdr seppia

L’amo d’una de les parades de porchetta s’assembla molt a allò que ven: ulls petits, pell lluent i avantbraços bulbosos. Té els dits curts i rodanxons, amb les ungles menjades. Em somriu, lloant les virtuts del seu porc, però quan es gira envers la seva dona el seu to esdevé remugueta. Els seus llavis semblen fixos en una mitja rialla tensa. Hi he comprat altres vegades, i la seva porchetta és deliciosa. Aquesta vegada compro a l’home menys sever de la parada del costat. Demano més sale, sal, per l’Ed, que és com s’anomena el farcit inqualificable que hi posen. M’agrada, però sempre acabo furgant-hi per veure si hi trobo alguna cosa rara. Encara que el porc és útil i apetitós, en totes les seves parts i preparacions, la porchetta, rostida a foc lent, deu ser la millor. Abans de continuar amb les verdures, veig un parell d’espardenyes grogues amb unes cintes per lligar-les als turmells; deixo les bosses de la compra mentre me n’emprovo una. Perfecta, i per menys de deu dòlars. Les poso al cistell amb la porchetta i el parmigiano.

Els dies de mercat hi ha un parell de carrers tancats al trànsit. Els venedors arriben d’hora i treuen, de camions o furgonetes especials, el que sembla seccions senceres de supermecat. En una parada venen pecorino local, formatge de llet d’ovella, que pot ser dolç o cremós, o d’anyada i fort com un corral, junt amb unes quantes boles de parmigiano. El formatge d’anyada és saborós i s’esmicola fàcilment, i em resulta agradable anar rosegant-lo mentre tombo pel mercat.

Estic buscant i reunint els ingredients per al sopar amb uns nous amics. Els meus llocs preferits són els dels dos mestres de la porchetta. El porc sencer està estès sobre el taulell de tallar, amb una mica de julivert entremig de la cua i una poma o un xampinyó gran a la boca. De vegades el cap tallat és  en un costat, contemplant la resta del seu cos, que s’ha farcit d’herbes i trossos de les orelles, etcètera (més val no fixar-s’hi gaire), per rostir-lo després en un forn de llenya. Es pot comprar un panino (un panet cruixent) sense res més que unes rodanxes de porchetta magra o amb una mica de greix, per emportar-te’l a casa.

Si voleu llegir el text sencer, CLIQUEU-HI.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 127-133. Traducció al català de Fina Masdéu.

Anne-Miek Bibber (2008). Mark in Pisa



Pròleg del Llibre de Coch

Brueghel, Peter (1568). El banquet de noces. Viena, Kunsthistorisches Museum

Com sie cosa molt necessària als jóvens de tendre edat aprendre de les virtuts la carrera, e majorment aquells qui en delliberació de servir als hòmens de major grau o condició se deliten, que aquells sàpien ben servir de moltes coses necessàries en aquell, e com yo haja delliberat fer alguna menció de servir en lo present llibre. Primerament tractaré de donar alguna doctrina de tallar encara que lo tallar o trinxar sia cosa que escassament per doctrina se pot bé amostrar quan més per escriptura; emperò, aquells qui bona discreció hauran e per aquella volran apendre puguen aprofitar-se algun bon exemple; e si alguna cosa los parrà no èsser per a ells necessària yo·ls pregue que no la mètan en compte, sinó que la dexen fora de lur memòria. E primerament, com dit he, parlaré e la doctrina de tallar, lo qual nengun hom no pot sinó ben tallar, sols que·s guart que no tall de lonch, sinó que través la carn e aquella tall prima e de bona manera, espertament e neta e que torch molt sovint lo coltell[1] e les sues mans e que·s guart de untar-se’n tant com puga, e no deu parlar mentre que talla, encara que sia interrogat de algú, si donchs no és cosa molt necessària, car açó és la principal cosa que convé que tinga aquell, lo qual ha delliberat de servir a alguna persona de qualsevol grau o condició que sie: e perquè més lealment e sençera servesca a son senyor, és menester que tinga tota aquella criança que li pertany, perquè los seus serveys li sien agradables e acceptes. E per ço, mirant quant és cosa molt necessària la servitut, tractar n’em así alguna poqueta; si bé és cosa tant comuna que algú que algum tant s’estima no sap bé la sua part, e si non sap, así ne pot apendre.

Segueix-se la obra. 

---

[1] Coltell: El coltell és major que el ganivet i serveix per a tallar carn; amb aquest barrer hom llesca pa.