Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris RENAIXEMENT. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris RENAIXEMENT. Mostrar tots els missatges

diumenge, 14 de novembre del 2010

Pròleg del Llibre de Coch






Brueghel, Peter (1568). El banquet de noces. Viena, Kunsthistorisches Museum
Com sie cosa molt necessària als jóvens de tendre edat aprendre de les virtuts la carrera, e majorment aquells qui en delliberació de servir als hòmens de major grau o condició se deliten, que aquells sàpien ben servir de moltes coses necessàries en aquell, e com yo haja delliberat fer alguna menció de servir en lo present llibre. Primerament tractaré de donar alguna doctrina de tallar encara que lo tallar o trinxar sia cosa que escassament per doctrina se pot bé amostrar quan més per escriptura; emperò, aquells qui bona discreció hauran e per aquella volran apendre puguen aprofitar-se algun bon exemple; e si alguna cosa los parrà no èsser per a ells necessària yo·ls pregue que no la mètan en compte, sinó que la dexen fora de lur memòria. E primerament, com dit he, parlaré e la doctrina de tallar, lo qual nengun hom no pot sinó ben tallar, sols que·s guart que no tall de lonch, sinó que través la carn e aquella tall prima e de bona manera, espertament e neta e que torch molt sovint lo coltell[1] e les sues mans e que·s guart de untar-se’n tant com puga, e no deu parlar mentre que talla, encara que sia interrogat de algú, si donchs no és cosa molt necessària, car açó és la principal cosa que convé que tinga aquell, lo qual ha delliberat de servir a alguna persona de qualsevol grau o condició que sie: e perquè més lealment e sençera servesca a son senyor, és menester que tinga tota aquella criança que li pertany, perquè los seus serveys li sien agradables e acceptes. E per ço, mirant quant és cosa molt necessària la servitut, tractar n’em así alguna poqueta; si bé és cosa tant comuna que algú que algum tant s’estima no sap bé la sua part, e si non sap, así ne pot apendre.
Segueix-se la obra. 

[1] Coltell: El coltell és major que el ganivet i serveix per a tallar carn; amb aquest barrer hom llesca pa. 

Adiós a la Edad Media

Melozzo da Forlì (1447). Sisto IV nomina il Platina prefetto della biblioteca Vaticana. Pinacoteca vaticana, Città del Vaticano
El renacimiento del arte culinario italiano está estrechamente relacionado con dos nombres: el primero es el del Maestro Martino de Como y el segundo corresponde a Bartolomeo Sacchi de la localidad de Piadena, cerca de Cremona.
A principios del siglo XV, el Maestro Martino era el maestro de la cocina del obispo de Aquileia y escribió un libro titulado Liber de arte coquinaria (Sobre el arte culinario). Bartolomeo Sacchi, que llevaba por sobrenombre Platina, empezó su carrera en la corte de los Gonzaga en el año 1421. Más tarde pasó algunos años en la ciudad de Florencia antes de dirigirse a Roma, donde jerció de secretario y escribano en la corte papal durante  el pontificado de Pío II. Con el acceso al pontificado del papa Sixto IV, Sacchi fue ascendido a primer administrador de la Biblioteca Vaticana.
Platina no solo redactó un compendio sobre la vida de los papas, sino que también se interesó por escritos que tratan aspectos de la vida más terrenales que espirituales. De este modo, se hizo con el libro de cocina del Maestro Martino, tradujo la obra, la redactó en un estilo más comprensible y le añadió algunos capítulos que figuran bajo el título De honesta voluptate et valetudine (Sobre la honesta voluntad y salud). El libro apareció en Roma en 1474 y se convirtió con rapidez en el libro sobre cocina de mayores ventas. Dado que el latín era por aquel entonces un idioma conocido internacionalmente, la obra de Platina comenzó a ser conocida fuera de los límites de la península itálica. En cien años ya se habían publicado treinta ediciones. Le siguieron traducciones libros en otros idiomas como el italiano, el inglés, el francés y el alemán.
El éxito duradero de este libro se debe al hecho de que es el primer intento de resumir el saber culinario y gastronómico de la segunda mitad del siglo XV de una manera sistemática; no solo es una sucesión de indicaciones técnicas, sino que trata todos los aspectos del arte de la cocina. De este modo, se habla sobre dietética y la higiene de los alimentos, se proporcionan trucos y datos útiles sobre las propiedades de determinados productos y preparados, así como sobre su valor nutritivo y curativo, y se discute la parte ética de la alimentación y de las alegrías que proporciona el arte de la mesa. En resumidas cuentas, este libro, dirigido a las clases medias y altas, o sea, a una élite burguesa capacitada moral e intelectualmente para entender esta disertación, constituye una nueva visión del arte culinario. Desde este momento, en la "alimentación trivial", el objetivo perseguido será la "satisfacción del gusto, que procede del buen hacer", puesto que esta satisfacción conduce a la felicidad "del mismo modo que actúa como una medicina, que devuelve la salud al enfermo".
Los méritos del Maestro Martino y de Platina conllevan el final de la cocina medieval y dan inicio a una nueva era. Los gustos medievales se dirigían a todo lo raro y caro con el fin de responder al bienentar del invitado. Las costosas especias aparecían en cantidades tan grandes que los invitados raras veces podían reconocer a primera vista o al primer bocado lo que estaban comiendo. Quizá fuera incluso mejor así, puesto que, por motivos de exclusividad, aparecían sobre la mesa objetos de prestigio como duras águilas u osos muy viejos que solo podían comerse tras un largo proceso de preparación, asadura y, por último, maceración en salsas espesas. La cocina "moderna", tan como la presentaban el Maestro Martino y Platina, se basaba en la utilización de ingredientes simples, fáciles de conseguir y frescos cuyo sabor no sufriera ninguna alteración importante al cocinarse y que no necesitara especias pesadas. En estos principios básicos sigue basándose, hoy en día, la cocina italiana.
Texto extraído de Especialidades de Italia. El arte de la cocina, página 110. Claudia Piras y Eugenio Medagliani. Editorial Culinaria Könemann. 2000 de la edición española. Barcelona .

Maestro Martino da Como

Bartolomeo Sacchi, Platina

Mestre Robert

Robert de Nola

Poc se sap de la seva vida doncs el llibre escrit per ell no descriu molts detalls sobre ella. Als estudiosos de la seva biografia els resulta difícil si el seu origen és napolità (originari de Nola) o català (originari de Nolla). Autors com Dionisio Pérez d'Ayala temen que fins i tot ni hagi existit. Sigui com sigui gens d'això ha estat provat. va ser cuiner del Rei Alfonso I de Nàpols i del seu successor Fernando I fins a 1494.

El Llibre del Coch

La primera edició del llibre va aparèixer l'any 1520 en català ("Lybre de doctrina Pera ben Servir: de Tallar: i de l'Art de Coch" o Ho Llibre de Coch) a mitjan el segle XV. Recopilava receptes catalanes i, per desmarcar-se de l'anterior Llibre de Sent Soví, del que va copiar tècniques (com tallar la carn, per exemple) i receptes; va afegir unes altres d'altres gastronomies, com la italiana, la occitana i la francesa. Va ser, en paraules del també català Josep Pla, "un veritable best seller" que es va editar cinc vegades en català i, sorprenentment, ja que no tenia ni una recepta castellana, es va traduir cinc anys després al castellà i es va reeditar encara més vegades. Aquesta versió en castellà es va editar per primera vegada a Toledo en 1525: Llibre de Guisats, manjares i potajes intitulat Llibre de cuina. El llibre ha estat plagiat en el llibre de cuina de Diego Granat titulat “Art de Cuina” i imprès en l'any 1599.

Text extret de WIKI-LINGUE

Per llegir la introducció de Veronika Lemgruber a l'edició de 1996, CLIQUEU-HI.
Si voleu consultar el glossari de Veronika Leimgruber, CLIQUEU-HI.
Si voleu consultar EN AQUEST BLOC el pròleg del Mestre Robert, CLIQUEU-HI







Leimgruber,Verorika (1977). Glossari
Reproducció digital de EL LLIBRE DEL COCH
Més informació sobre EL LLIBRE DEL COCH
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...