La vella Quaresma

Urigoitia,Rafa (2010). Reus

Jo sóc la vella Quaresma

Vaig pel món perduda l’esmai

Pel gran pes del bacallà

Que m’obliguen a portar.

Per tot el veig repartint

Una paga,sols recollint

Queixes d’aquest món ingrat

Que no vol menjar salat

I que acostumat al greix

L’olor de l’oli avorreix

Sense pensar l’infeliç!

Que en aquest temps és precís

Per al canvi d’estació

Escurçat un xic la ració

Per deturar la calor ardent

De la sang en moviment

que atropella tanta gent!

Aquesta Quaresma era representada, en temps pretèrits, mitjançant el dibuix “d’una simpàtica vellarda, flaca, de rostre apergaminat, mans sarmentoses, a la mà dreta la crossa del pelegrí, i a l’esquerra un bell bacallà”. La vella tenia set peus; tants com setmanes comprèn aquest període de dejunis i penitències. Cada diumenge, a cada llar, la mainada tallava un dels peus de la vella i amb gravetat i ritu solemne (i amb la natural gatzara), el cremaven just abans e dinar. El diumenge de Pasqua, el peu que quedava cremava amb la vella i tot, i aleshores començava el gran àpat familiar amb profusió d’embotits i que incloïa necessàriament l’anyell bíblic. Es considerava que portava malastrugança conservar la vella fins a l’any següent.

Garcia i Fortuny, Josep (1995). La cuina del bacallà a Catalunya. Edicions La Magrana, Pèl i Ploma. Barcelona, pàgina 22

Sobre la Quaresma Festes.org: Festes d'hivern Festes.org: La Quaresma Poesia infantil i juvenil: Cançó de la Vella Quaresma El Rincón Educativo: La Vella Quaresma El món d'Àngel Daban: Cançó

La Quaresma

GloryGlory (2008). Arengades

En esta època (la Quaresma) dins les llars més humils es consumia molt peix salat. La corranda se’n fa ressò: 

Set setmanes de Quaresma

Només hem pogut menjar

Arengades rovellades

Mongetes i bacallà. 

La gent rica, en canvi, no era gaire partidària de seguir l’abstinència per allò que “la Quaresma i la justícia són fetes per als pobres”. El Dimecres de Cendra, al Baix Empordà, a les cases menjaven bacallà amb suc i patates. A la localitat de Santa Coloma de Farners es feia una fira, una de les més importants durant la primavera, coneguda com “la fira del congre”, en la qual les parades tenien peix salat, bacallà, arengades i, sobretot, congre. La gent dels contorns s’abastien llavors de les salaons per a la resta de la Quaresma. El Dijous Sant moltes famílies solien dinar bacallà amb pèsols i ous. A la Catalunya Nova, el dia de Divendres Sant era costum dinar aviat. Fins i tot hi havia llocs on avanáven l’hora del rellotge. Aquest dia era força freqüent menjar cigrons amb salsa (sense carn, és clar), mandonguilles de bacallà i croquetes de santa Teresa.

Després de tants dies d’abstinència calia fugir d’aquests aliments. Al Pla de Bage, s’hi deia una corranda significativa: 

Ja s’ha acabat la Quaresma,

S’ha acabat el bacallà,

S’ha acabat les donzelles,

S’ha acabat lo festejar.

Un altre aforisme diu: 

Acabada la Quaresma, acabat el bacallà

I un altre: 

Per la Pasqua

De Resurrecció

Ni peixó

Ni sermó.

El bacallà també ha originat tractaments epigramàtics i picarescos: 

Les xiquetes de Bellmunt

Se m’han trobat un ruc cego:

Lo n’han posat en remull

Pensant-se que era un badejo.

La terminologia popular catalana és molt rica en expressions en què el bacallà es constitueix en l’eix central de la llengua. Tothom coneix les frases fetes:

Tallar el bacallà, equivalent a dominar una situació concreta

Sec com un bacallà o sembla un bacallà, referint-se a les persones magres i seques.

Semblen unes bacalleneres, es diu de les dones que es barallen amb males paraules.

Quan una persona queda xopa se li diu fer badejo.

Bacallà també és el nom d’una peça de roba triangular o trapezoidal que penja a cada costat dels hàbits dels canonges beneficiats. 



Memenacho (2007). El último viaje del bacalao

Garcia i Fortuny, Josep (1995). La cuina del bacallà a Catalunya. Edicions La Magrana, Pèl i Ploma. Barcelona, pàgina 23-24.