dissabte, 29 de gener de 2011

La vella Quaresma

Urigoitia,Rafa (2010). Reus
Jo sóc la vella Quaresma
Vaig pel món perduda l’esmai
Pel gran pes del bacallà
Que m’obliguen a portar.
Per tot el veig repartint
Una paga,sols recollint
Queixes d’aquest món ingrat
Que no vol menjar salat
I que acostumat al greix
L’olor de l’oli avorreix
Sense pensar l’infeliç!
Que en aquest temps és precís
Per al canvi d’estació
Escurçat un xic la ració
Per deturar la calor ardent
De la sang en moviment
que atropella tanta gent!
Aquesta Quaresma era representada, en temps pretèrits, mitjançant el dibuix “d’una simpàtica vellarda, flaca, de rostre apergaminat, mans sarmentoses, a la mà dreta la crossa del pelegrí, i a l’esquerra un bell bacallà”. La vella tenia set peus; tants com setmanes comprèn aquest període de dejunis i penitències. Cada diumenge, a cada llar, la mainada tallava un dels peus de la vella i amb gravetat i ritu solemne (i amb la natural gatzara), el cremaven just abans e dinar. El diumenge de Pasqua, el peu que quedava cremava amb la vella i tot, i aleshores començava el gran àpat familiar amb profusió d’embotits i que incloïa necessàriament l’anyell bíblic. Es considerava que portava malastrugança conservar la vella fins a l’any següent.

Garcia i Fortuny, Josep (1995). La cuina del bacallà a Catalunya. Edicions La Magrana, Pèl i Ploma. Barcelona, pàgina 22

 Sobre la Quaresma

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...