 |
| Urigoitia,Rafa (2010). Reus |
Jo sóc la vella Quaresma
Vaig pel món perduda l’esmaiPel gran pes del bacallàQue m’obliguen a portar.Per tot el veig repartintUna paga,sols recollintQueixes d’aquest món ingratQue no vol menjar salatI que acostumat al greixL’olor de l’oli avorreixSense pensar l’infeliç!Que en aquest temps és precísPer al canvi d’estacióEscurçat un xic la racióPer deturar la calor ardentDe la sang en movimentque atropella tanta gent!
Aquesta Quaresma era representada, en temps pretèrits, mitjançant el dibuix “d’una simpàtica vellarda, flaca, de rostre apergaminat, mans sarmentoses, a la mà dreta la crossa del pelegrí, i a l’esquerra un bell bacallà”. La vella tenia set peus; tants com setmanes comprèn aquest període de dejunis i penitències. Cada diumenge, a cada llar, la mainada tallava un dels peus de la vella i amb gravetat i ritu solemne (i amb la natural gatzara), el cremaven just abans e dinar. El diumenge de Pasqua, el peu que quedava cremava amb la vella i tot, i aleshores començava el gran àpat familiar amb profusió d’embotits i que incloïa necessàriament l’anyell bíblic. Es considerava que portava malastrugança conservar la vella fins a l’any següent.
Garcia i Fortuny, Josep (1995). La cuina del bacallà a Catalunya. Edicions La Magrana, Pèl i Ploma. Barcelona, pàgina 22
Sobre la Quaresma
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada