Érem a la nostra habitació, endormiscades, en el lapse de temps delirant i afamat d’abans de sopar. El sopar en realitat ja no existia -érem descongeladores d’hamburgueses i de menjars del Pick Up Club- però per alguna raó encara baixàvem corrent per les escales cada vespre a les set en punt. En els vells temps, les bones olors omplien la cuina (olors enganyoses, ja que l’estratègia de cuina de la mare era tirar coses crues en una paella untada amb llard i esperar a veure què passava, de la mateixa manera que observaria desconeguts en una cita). Dues veus, la trena de les veus dels nostres pares, ens cridaven.
Russell, Karen (2012): Terra de Caimans. Edicions del periscopi. Pàgina 129.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada