diumenge, 17 de febrer de 2013

Virginia Woolf contra les convencions



R. Martí Alsina. Indolència
És curiós com els novel·listes ens fan creure que els àpats de societat sempre són memorables per alguna cosa molt enginyosa que algú va dir, o per una acció sorprenentment assenyada. I, gairebé mai, no parlen del menjar. Forma part de les convencions dels novel·listes no esmentar mai la sopa, els salmó o les mandonguilles, com si la sopa, el salmó i les mandonguilles no fossin gens importants, com si mai ningú no es fumés un havà o begués un vas de vi. Jo, en canvi, em permetré d’anar contra aquesta convenció i us diré que en aquell dinar per primer plat ens van donar llenguado, servit en un plat fondo, damunt del qual el cuiner havia estès una capa de crema blanquíssima, si bé irregularment esquitxada de taques marrons que feien pensar en la pell clapada d’una daina. Després ens donaren perdiu, però no cometéssiu pas l’error d’imaginar-vos un parell d’ocells sense ploma i d’un color castany. Les perdius, nombroses i variades, comparegueren amb la corresponent comitiva de salses i amanides, picants i suaus, segons un cert ordre; amb el corresponent seguici de patates, fines com monedes, però no dures; de cols de Brussel·les, amb els pètals com poncelles de rosa encara que més sucoses. I bon punt haguérem acabat el rostit i la seva comitiva, el silenciós cambrer, el mateix bidell d’abans, segurament, però amb una indumentària no tan aparatosa, ens posà al davant, embolicat de tovallons, un dolç envoltat d’un munt de sucre. Dir-ne púding i relacionar-lo, per tant, amb l’arròs amb llet o la tapioca seria insultant. Amb tot això, les copes havien anat passant del groc al vermell; s’havien buidat; havien estat omplertes. [...] No cal anar amb presses. No cal espetegar. No cal ser sinó un mateix. Tots anirem al cel i Van Dyck és dels nostres; dit d’una altra manera, quin bon gust, la vida; que dolces, les seves compensacions; que trivial, aquest ressentiment o aquell rancor; que magnífica, l’amistat i la companyia dels teus quan, en havent encès un cigarret, t’enfonses en els coixins del seient vora la finestra.

Virginia Woolf. Una cambra pròpia. Barcelona 1985. Grijalbo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...